Entrevista a Andrés Iniesta: "Podem fer alguna cosa gran a Rússia"

Fa setmanes que viu en una tempesta emocional. Des del dia en què va anunciar que se n’anava del Barça, de casa seva, Andrés Iniesta (34 anys) està immers en un remolí de sensacions. Però encara li falta una última missió per complir abans d’enrolar-se en el Vissel Kobe japonès fins al 2021. Acaba d’arribar a Krasnodar per disputar el seu quart i ¿últim? Mundial. D’Alemanya-2006, quan va debutar de la mà de Luis Aragonés, a Rússia-2018 amb Lopetegui. De la tele al camp. De Fuentealbilla a Krasnodar.

¿Quin és el seu primer record d’un Mundial? En el dels Estats Units de 1994. Recordo els partits d’Espanya contra Corea, Bolívia, Suïssa i després l’eliminatòria contra Itàlia: el gol de Baggio, la jugada de Salinas, la cara de Luis Enrique. Tenia 10 anys. Tinc imatges al cap dels diferents partits d’Espanya a la Copa del 1998 i la del 2002, fins que vaig debutar en la del 2006. Fins que no arribes al primer equip no et planteges disputar un Mundial.

Pensava en que jugaria algun. Al principi, no. Però, a mesura que vas jugant amb el Barça, ja no ho veus com a una cosa tan llunyana.

"Vaig debutar el 2006. No era una època fàcil, ja que l’equip estava en una fase de transició" 

I vostè debuta a Alemanya... Hi vaig anar sense haver jugat a l’absoluta, en l’última convocatòria, al maig, després de tenir un molt bon final de temporada amb la Lliga i la Champions, una circumstància que va influir perquè Luis Aragonés m’hi inclogués. No era una època fàcil, sinó que l’equip estava en fase de transició i vaig jugar un partit, el tercer, contra l’Aràbia Saudita, i recordo que vaig portar el 13, segurament perquè cap dels porters suplents el va voler.

¿Què li demanava Luis Aragonés? M’insistia molt que els migcampistes havíem d’arribar, tenir presència amb la pilota, fer gols; m’insistia molt amb el gol. L’aposta pels migcampistes ha sigut la clau dels èxits d’Espanya.

És curiós. Vostè es va estrenar amb el 13 i després es va quedar amb el 6 amb Espanya, mentre Xavi utilitzava el 8. ¿Per què? Quan se’n va anar Albelda, jo em vaig quedar amb el 6. El 8 era de Xavi, ja feia anys que jugava amb aquest dorsal, era el seu número, igual que al Barça ell era el 6. I això no es canvia, no es toca. Sembla que Xavi i jo tinguem la mateixa edat, que hàgim jugat sempre junts, però ell té quatre anys més que jo. El 8 era de Xavi. El Barça i la selecció són equips diferents i els números també.

Alemanya, el debut; Sud-àfrica, el paradís. Va ser molt especial, anguniós a l’inici i després feliç, com ja se sap pel que vaig passar anímicament. Era un punt i seguit o segurament un punt i final. Si hagués anat malament no sé què hauria passat amb mi. Per a mi va suposar un xut d’adrenalina per a deu anys.

¿Tan malament ho va passar abans? Sí, clar. Sí, el dia que vam jugar contra Xile, en el tercer partit, vaig saber que ja estava curat, sigui dit entre cometes. Havien passat els mals moments, aquella sensació de buit. Vaig jugar tot el partit, que era de vida o mort, vaig marcar un gol i em vaig sentir bé i feliç. Em vaig dir: “Anem a pel títol”.

"A la final tenia una força interior tremenda. Sentia que guanyaríem com fos. En aquell moment no imaginava que faria el gol.

I després la final. La final i el gol, clar.  No l’he vist últimament; algunes imatges sí. Te'l posen o el veus. Recordo la final perquè em sentia en plena forma. La majoria de companys hi arribaven molt cansats i jo, en canvi, tenia una força interior tremenda, sentia que guanyaríem com fos. No era una qüestió de superioritat, sinó de determinació, de força. En aquell moment no imaginava que faria el gol. Sí que buscàvem situacions, jugades, fer el millor per arribar fins a la porteria, però d’allà a saber que marcaria, no, això no.

Llavors, ¿per què li va dir a Puyol dos dies abans que el seu gol en la semifinal contra Alemanya seria el penúltim més important en la història del futbol espanyol? Em devia sortir així. Coses que serveixen per reforçar-te anímicament, per guanyar encara més confiança.  No. He madurat molt amb el temps i afronto millor les coses negatives. Ara soc capaç de sobreposar-me quan abans m’afectaven. Abans no dormia quan fallava en un partit. Recordo que, als 18 anys, en una tanda de penals de la Copa Catalunya, vaig fallar un llançament i creia que em moria. Perdre un partit suposava la fi del món. Ara m’afecten els errors, però sé com donar-los la volta per no ensorrar-me.

Del gol de Johannesburg a l’abraçada a Del Bosque per acomiadar-se del Brasil. Va ser un pal molt gran. Érem els campions i havíem guanyat l’Eurocopa. Teníem un bon equip per continuar competint. El partit contra Holanda va ser dels més rars que he viscut: 1-0, 1-1, 2-1 i l’enfonsament. I no sé el perquè. La sensació era que després de la caiguda contra Holanda perdríem sí o sí contra Xile. La sensació era molt estranya: pressió, decepció total.  Em va saber molt greu pel míster. Em va sortir de dins fer-li aquella abraçada; li tenia un afecte especial. Ell i el seu equip van saber esperar, esperar-me per al Mundial de 2010, em va fer molta confiança.

"El que vam patir al Brasil va ser un pal molt gran. Tenim equip, plantilla i estem advertits pel que ens ha passat anteriorment" 

I ara Rússia. No serà fàcil. Són molts anys allà dalt. Jo tinc la sensació que podem fer un gran paper. Tenim equip, plantilla i estem advertits pel que ens ha passat anteriorment” Si ho fem mitjanament bé, tindrem un bon destí. S’han de tenir en compte les bones expectatives i també sentir que, si no estem com hem d’estar, pot tornar a passar el que ens va passar i que tot surti malament. Ens va bé saber-ho.

Últim Mundial. No em veig jugant-ne un altre, però tampoc me’l prenc com l’últim. L’afronto com un repte molt gran, amb il·lusió, res d’homenatges ni de pensar que ja no n’hi haurà més. La situació és diferent de la que es va produir al Barça. S’haurà de veure, però serà difícil veure’m en una pròxima Eurocopa. No ho sé. Veurem què ens trobem.  Avui ho veig difícil.

L’últim seu i el primer de Lopetegui. Tinc una opinió molt bona d’ell. Treballa molt, és metòdic, detallista, ho prepara tot molt bé. Sap com ficar-se al cap dels jugadors i donar valor a cada detall. És un tècnic molt ben preparat i capacitat. Va ser un encert total posar-lo. N’hi ha prou amb veure la fase de classificació, gairebé perfecta, que ha fet la selecció.

No fa ni un mes estava sol a la gespa del Camp Nou acomiadant-se de matinada després d’una nit d’infinites emocions. ¿Què pensava? Volia estar sol. Volia viure així l’últim comiat. Eren, en realitat, uns moments per a mi. Em venia de gust disfrutar-los, assaborir-los. És clar que sabia que eren els últims moments. Jo sol, al centre del camp, l’estadi buit, sense ningú a la grada... Se’t passen moltes coses pel cap. Moltes.

"Volia estar sol al Camp Nou. Eren, en realitat, uns moments per a mi. Em venia de gust disfrutar-los, assaborir-los.

Tota una vida, ¿no? Per descomptat. El mateix em va passar quan vaig tancar la taquilla del vestuari per última vegada. Sabia que ja no hi tornaria. ¿Trist? No, ho vaig viure amb la sensació de la feina ben feta, amb orgull i molta satisfacció. És clar que estàs trist perquè ja no hi tornaràs, però vaig voler canviar aquell moment per un altre de tranquil·litat, de serenitat enmig de tantes emocions que tenia en aquells moments. Com si fos com un alleujament. Una sensació de punt final. I ho era. D’obra acabada, de feina ben feta.

No tothom ho viu així Ho sé. Per a molts jugadors és diferent, però jo el vaig viure d’aquesta manera. En la solitud final dels meus últims minuts a l’estadi, al vestidor, com si no me’n volgués anar d’allà.

Però se’n va per voluntat pròpia. Va poder anar-se’n a la Xina, però ha acabat al Japó. No he fet gaires canvis en la meva vida, però si en faig un em ve de gust anar-me a l’altra punta del món, tenir la sensació de desconnectar; si no és al 100%, sí al que ha sigut el meu hàbitat durant anys. En el cas de Rakuten i del seu president Hiroshi Mikitani, sincerament vaig trobar des del minut 1 una gran predisposició i vaig sentir una confiança cega cap a mi com a jugador i com a persona, i confiança també en el projecte, en el que pretenem i volem fer.

"No he fet gaires canvis en la meva vida, però si en faig un em ve de gust anar-me’n a l’altra punta del món i tenir la sensació de desconnectar"

¿Creu que desconnectarà del tot?  Serà difícil, això és veritat. Però seré lluny del dia a dia del Camp Nou. Comprovaré què se sent des de fora, com ens veuen. Em ve de gust agafar una mica de distància, saber que faré una altra cosa, viure una altra vida, jugar un altre futbol. Em ve de gust, repeteixo; és el que sento ara. Hi ha qui es pregunta si me’n vaig per diners o per altres coses. I jo dic que tinc els meus sentiments, que no vull seguir per seguir, ser al Barça per ser-hi.

Arriba un moment en què t’has espremut i s’acaba. T’has cansat i t’han cansat. Ja està" 

Per això se’n va. Per ser aquí necessito unes coses que ja no puc donar. Clar que podria continuar un temps, un parell de temporades, però no es tracta només de sortir al camp i posar-te la samarreta. Ser jugador del Barcelona significa moltes més coses. Ho has de sentir, sentir que tens forces per ser aquí i aguantar tot això. I ha arribat un moment en què no em surt. Ja me n’he cansat. No tinc res més, no hi ha res més. Arriba un moment en què t’has espremut i s’acaba. T’has cansat i t’han cansat. Ja està. Ja vaig passar una època dolenta, quan era l’Andrés, però interiorment no tenia res, no era la persona que volia ser.

"¿Què em va dir Messi en aquella abraçada? Va ser una abraçada sense paraules, com dient-nos: 'Collons, el que hem viscut junts’"

Notícies relacionades

El CSD té via lliure per suspendre Rocha i la seva gestora

Luis Enrique: "Xavi és un entrenador top"

¿Què li va dir Messi en aquella emotiva abraçada que li va fer sobre la gespa al ser substituït? Una abraçada sense paraules, però molt emotiva, com dient: 'Collons, el que hem viscut junts’" Ha sigut un privilegi per a tots dos compartir tantes coses i vaig voler entendre que el Leo em deia amb l’abraçada alguna cosa així com el que em va dir després. Hem estat junts tota la carrera, hem tingut molta complicitat junts. És molt fàcil entendre’s amb el Leo. Ens coneixem, sabíem on era l’un i on quedava l’altre, això és únic. Quan agafava la pilota i jo em desmarcava sabia que me la donaria al peu amb una precisió increïble, en la millor condició.

"Si parlem de força i potència em quedo amb la final de Copa contra el Sevilla" 

Entre tanta emoció, ¿amb què es queda? Si parlem de força, de potència, em quedo amb la final de Copa contra el Sevilla. L’últim partit, contra la Reial Societat a la Lliga, va ser diferent en tot. El que vaig viure al Camp Nou, l’infinit Iniesta, em va arribar molt, em va emocionar, per la manera com em va acomiadar la gent, com va estar de generosa i increïble amb mi. No va ser fàcil perquè tot et sembla estrany, rar, diferent, últim, però vaig intentar disfrutar-ne al màxim. Ha sigut un mes potent quant a sensacions, en energia, en tot. Ara ja a Rússia canvies el xip, però ara hauré d’estar encara més concentrat que abans. Ho faré. No és fàcil, però segur que tindré tots els sentits posats.