Feixisme sense fre a les grades

Sempre és un bon moment per carregar contra l’enemic. Amb aquest precepte, els tifosi del Lazio, emblema de la dreta italiana, van anar al seu estadi el 22 de novembre passat repartint cartes en què apareixia Ana Frank vestida de la Roma, el seu etern rival.

 Dues setmanes més tard el futbol alemany importava aquest gest de menyspreu etnicoreligiós. Aquesta vegada la nena jueva apareixia amb la samarreta del Schalke 04, en imatges que haurien sigut distribuïdes per ultres del Borussia Dortmund. Fins i tot a nivell regional, es repetia amb els colors del Chemie Leipzig. La cara d’aquesta nena, que va morir als 15 anys al camp de concentració nazi de Bergen-Belsen, s’ha convertit en l’última burla d’un neofeixisme que des de fa anys se serveix del futbol com a eina de cohesió i propaganda.

La presència de grupuscles feixistoides a les grades alemanyes no és una novetat. La caiguda del Tercer Reich el 1945 va suposar el final de l’imperi nazi, però no el dels seus components. Reconvertits políticament o retirats a la clandestinitat, els fidels al règim d’Adolf Hitler van seguir vius. No va ser fins a finals de la dècada dels 70 quan el hooliganisme neonazi va començar a propagar-se pels camps de futbol del país, reflectit en el radicalisme futbolístic britànic.

Era de ‘hooligans’

En els anys 80, les esvàstiques, la salutació romana i els crits xenòfobs i antisemites van tornar a les grades. La proliferació de bandes va obrir la porta al vandalisme. Trens cremats, comerços saquejats, agressions contra immigrants i rivals i fins i tot morts. Gairebé cada club tenia el seu sector radical vinculat a formacions neonazis. «Els grups d’extrema dreta van començar a infiltrar-se i vehicular el seu discurs als estadis», apunta el llibre St. Pauli, otro fútbol es posible. Referent del futbol com a baluard antifeixista, el club hamburguès es va convertir el 1991 en el primer que prohibia la discriminació al seu estadi.

Lluny de ser erradicada, la violència organitzada s’ha propagat fins als nostres dies. El futbol s’ha convertit en l’era moderna en el refugi de nostàlgics de l’autoritarisme. Més enllà d’Alemanya, el moviment hooligan ha abraçat el racisme i l’antisemitisme com a pilars de la seva acció violenta. De l’odi entre aficions o nacionalitats també neixen germandats neonazis que col·laboren per tot el continent. Sense anar més lluny, el clan madridista Ultras Sur, prohibits a l’estadi merengue des de finals del 2013, està connectat al grup il·legalitzat Hammerskin, una espècie de multinacional neonazi nord-americana amb braços que arriben a Europa i els països anglosaxons. Campant al seu aire per Mallorca, aquest estiu van declarar l’illa «protectorat alemany».

Aquests grupuscles evidencien que per a ells el futbol és tan sols una excusa rere la qual propaguen un programa polític d’odi i discriminació. El Mundial de Rússia de l’any que ve serà camp adobat per a la fúria sectària. Com ja han advertit els hooligans russos, ens espera un «festival de violència».

Arma propagandística

El culte al cos i a un esport disciplinari i patri sempre havia sigut pregonat pels imperis nacionalistes. Amb la popularització del futbol, convertit en el panem et circenses modern, va arribar la seva instrumentalització com a arma propagandística.

El duce Benito Mussolini va crear precedent. Assedegat d’un triomf que l’alcés a la glòria va manipular el Mundial de 1934 perquè l’azzurra es proclamés campiona. Nacionalització d’astres argentins i brasilers, pressió als àrbitres, amenaces a la seva pròpia plantilla i ferits al terreny de joc. El mític porter espanyol Ricardo Zamora acabaria amb dues costelles trencades.

Notícies relacionades

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

Amb menys èxits internacionals sobre el terreny de joc, Adolf Hitler i Francisco Franco també van fer del futbol una poderosa eina de control i exaltació patriòtica. L’Alemanya nazi va perseguir grans clubs com el Bayern Munic o el Borussia Dort-mund, considerats «equips jueus». Els seus presidents van fugir del país. Més de 300 futbolistes jueus van desaparèixer durant el Tercer Reich.

En l’empobrida Espanya franquista de postguerra, el caudillo es va servir del Reial Madrid com a encarnació nacional de la seva dictadura. Coaccions, amenaces, malversació de fons públics… A més a més de tombar el FC Barcelona, imatge del perseguit catalanisme polític, ajudar el club blanc va ser una estratègia per internacionalitzar el règim nacional-catòlic en un moment d’aïllament.