De Mbappé a Lamine

Un sobtat canvi d’agulles ha provocat que l’any de Mbappé els trons apuntin a Lamine. Del Reial Madrid de les sonores remuntades a un Barça que no se’n va a la lona ni a trets. Ni després d’un flagell terminal a Milà i una obertura fatídica en el clàssic, amb un 0-2 al primer pestanyeig. Ni així va espavilar un Madrid descosit tot el curs. Si va arribar a la vora en Copa i Lliga, i a quarts a Europa, va ser en mans de Courtois i enganxat als gols de Mbappé.

Del porter al davanter més aviat va ser la bagatel·la, un equip desgavellat, sense un patró clar de joc, amb una defensa en tanga i sense arquitectura en el camp base, però amb la convicció que era suficient amb l’envit dels seus il·lustres atacants. Als despatxos ningú es va alterar davant una defensa adobada pels infortunis de Carvajal, Militão i Alaba. A la llotja, un missatge: amb el nuclear Mbappé n’hi ha prou. I sobretot juntament amb el proclamat de manera interina Pilota d’Or, perquè si Vinícius no va trepitjar l’alfombra vermella va ser per una conspiració universal. I en cas de no arribar-hi amb el francès i el brasiler allà hi hauria RMTV per denunciar una conxorxa arbitral, una sobtada confabulació dels mateixos jutges amb qui tot just una temporada abans la Lliga va ser blanca. Això sí, des de la institució corregiran. Es dirà que el Madrid és tan gran que aquella Lliga va ser triomfal malgrat tant sabotatge. En cas de no colar això de la maquinació post Negreira, sempre quedaria una càrrega contra Carlo Ancelotti, pel que sembla desfasat deu mesos després d’aixecar una Lliga i una Copa d’Europa. ¿Com posar a ratlla Vinícius si des de l’alta nomenclatura se’l va consagrar de tal manera que fins i tot el club va fer un lleig institucional a la FIFA, France Football i un pilot de periodistes de tot el planeta?

Notícies relacionades

Alcaraz es corona a Queen’s després d’una gran batalla i apunta cap al seu tercer Wimbledon

Alba Petisco, gimnasta: "La gent ja em mira amb uns altres ulls. Les millors saben que existeixo"

El Barça de Lamine davant un Reial amb Vinícius traspaperat. El Barça del puixant Raphinha davant un Reial amb Rodrygo intimidat a la banqueta. El Barça a preu fet amb Pedri i De Jong, futbolistes d’aparença fràgil per a la passada i el cos a cos, davant els atòmics Bellingham, Valverde i companyia. Un Madrid sense laterals, es diu. Bé o malament, Lucas Vázquez i Fran García han ocupat aquest lloc en l’elit més vegades que Eric Garcia i Gerard Martín. Sense Kounde i Balde, a Hansi Flick també li va tocar improvisar.

Si el Reial va arribar al 4-3 va ser perquè aquest Barça és un destapament permanent. Li costa blindar-se perquè la seva manera de cobrir-se l’esquena és mirar endavant. Un propòsit irrenunciable amb què ha renascut després de la moixa temporada anterior i malgrat les penúries econòmiques. El futbol és punyeter i recargolat, però, en principi, l’equip blaugrana s’acosta al futur des d’un present encoratjador. Al Madrid, on n’hi ha prou amb perdre un any per provocar una catarsi, ja s’entreveu la purga, amb Xabi Alonso al fons. Correspondrà a Florentino Pérez moure fitxes al mercat si els comptes estan quadrats després de la reforma del Bernabéu i els problemes d’insonorització. La comptabilitat de Joan Laporta no està quadrada, però un doblet a tret sempre és un gran botí a l’hora de moure palanques. I no diguem amb el pòster de Lamine per bandera, amb el qual no ha pogut ni tan sols Mbappé.