«Si ho fem bé, la Penya no desapareixerà i tindrà futur»

Fa quatre anys que Jordi Villacampa (Reus, 11 d'octubre de 1963) donava voltes a la idea de deixar la presidència del Joventut de Badalona, que va assumir el novembre de 1999. El desgast viscut després de 17 anys en el càrrec per part d'un dels grans jugadors de la història del club verd-i-negre es fa evident durant l'entrevista que concedeix a EL PERIÓDICO. Tot i això, la confirmació del seu adeu en la junta d'accionistes del 27 de desembre passat va provocar cert enrenou. Però res que sigui comparable a la commoció que ha generat a Badalona i en tot l'esport la seva intenció de portar la Penya a un procés de liquidació en cas que no es concretin els pactes verbals als quals ha arribat l'actual junta amb Hisenda i amb Bankia, que han de servir com a base d'un pla estratègic per assegurar el futur. Davant la falta d'un relleu preparat, Villacampa es va comprometre amb la seva junta a seguir tres mesos més fins a deixar encarrilada la situació econòmica. El termini venç al març.

-Després de 17 anys en la presidència, ¿quins són els motius que l'impulsen a deixar el club?

-Bàsicament el que em passa pel cap és el mateix que quan era jugador. Vaig competir durant 20 anys i em vaig retirar amb 34. Podia haver estirat més la meva carrera, però com que creia que ja no podia rendir al 100%, ho vaig deixar, encara que molta gent m'animava a seguir. I això és el mateix que em passa ara. Em sento cansat, estic buit i crec que ho he donat tot. Així que és el moment de deixar-ho. És hora que entri al club gent nova que aporti noves idees. En la vida és important que un decideixi quan parar. No que decideixin per tu.

-En l'anunci del seu comiat va deixar un missatge inquietant. Va dir: 'Si firmem tots els acords, el club té viabilitat; si no, portarem el club a liquidació. ¿Tan dramàtic és el moment que viu l'entitat? 

-Quan vaig explicar això, no vaig dir que ens haguessin de rescatar o comprar. No és així. En realitat, no ha de passar res que no hagi de passar. Però crec que tots els actors implicats s'han de posar en marxa perquè no hi ha temps per a dubtes. Crec que el club ha viscut situacions pitjors que l'actual. Quan vaig assumir el càrrec de president, per exemple, estàvem pitjor que ara. I hem aconseguit viure 17 anys. Amb moltes dificultats, és veritat. Amb molta angoixa. I també amb molts silencis també per la nostra part. Ara que me'n vaig, puc explicar-ho.

-Parlar de liquidació com una de les dues opcions no deu ser fàcil per a algú que ha format part de la Penya durant 20 anys com a jugador i 17 com a directiu.

-No ho és, per descomptat. Però d'alguna manera em vaig sentir alliberat al dir-ho. Potser la gent, el soci, l'aficionat, o els responsables polítics, tant a l'ajuntament com a la Generalitat, han tingut la sensació que no passava res. Com que veien que sortíem a jugar, que competíem a la Lliga, creien que tot era normal. No tenien aquesta sensació de dramatisme que ha planejat pel club en aquests últims anys. Però la situació és així de crua. Per a mi resulta especialment dur, perquè com que és una cosa que afecta la Penya, a la qual estimo, em suposa un plus emocional. Totes les decisions que he pres, i m'he equivocat moltes vegades, segur, moltes, a vegades a costa d'amistats personals, les he intentat prendre pel bé de la Penya.

-Vostè assegura que amb el pla de viabilitat que té preparat, la Penya té futur.

-En tindrem si firmem l'acord verbal al qual vam arribar amb una entitat financera, que és Bankia; si firmem també amb Hisenda, a la qual ja hem tornat una part del deute al desencallar el tema de la venda dels terrenys de Pomar i amb la qual volem un acord per pagar a llarg termini. I després si apliquem el pla estratègic. Si tot això passa, la Penya quedarà ordenada i serà sostenible. Amb aquest pla, la Penya tindrà futur. No necessitem que vingui ningú. Ni un mecenes, ni un multimilionari. Jo tinc confiança que tot sortirà bé.

-¿Com ha arribat la Penya a aquesta situació?

-La Penya és un club que no té les fonts de finançament que tenen altres clubs de l'ACB: clubs de futbol, mecenes, caixes o bancs, ajuntaments o diputacions, i ha hagut de subsistir. Jo volia fer-ho amb ingressos extraordinaris, amb inversions, com el Màgic Badalona o la compra de terrenys. I ho vam aconseguir durant 8 o 9 anys. Però ens van dir que ens dediquéssim a jugar només a bàsquet. És molt difícil només amb això. El retard en la venda dels terrenys de Pomar és el que ho va encallar tot i ens va fer molt de mal. Vam tenir problemes de tresoreria i no vam poder pagar a Hisenda, que ens va embargar i va agafar part dels diners dels nostres patrocinadors i clients. Hem hagut de vendre aquest any un jugador com Abalde per cobrar i poder tirar endavant. Però això no és vida. Per seguir d'aquesta manera, és millor no seguir. Amb l'operació de Mercadona ho vam desencallar tot. Però s'han de tancar tots els acords que he explicat.

-S'ha xifrat el deute en 11 milions d'euros.

-Sí, però quan es parla de deute també has de dir l'actiu que té la Penya que, possiblement, val més d'aquests 11 milions. Tenim uns actius que suporten el deute. És com si tens una casa que val 400.000 euros i tens un deute de 300.000. Aquesta és la situació més o menys perquè ens en fem una idea. El problema és que la motxilla no ens deixava caminar. Jo crec que tenim un club que és sostenible sense la motxilla actual. És un club molt especial perquè volem tenir formació, un primer equip, el femení, cadires de rodes, categories inferiors, escola de bàsquet. I, és clar, els miracles no existeixen.

-¿Què vol dir que és sostenible?

-Quan dic que el club serà sostenible, vull recordar que tenim patrocinador per a dos anys, que tenim drets de televisió, amb l'acord amb Movistar. Que tenim recursos, diners que surten de la Fundació que van cap al club. Tenim uns ingressos garantits abans de començar a jugar. Això és molt important. Tenim actius, terrenys, que poden suportar el deute.

-Vostè ha arribat a queixar-se públicament de la falta de suports: 'Falta connivència a Catalunya, amb la ciutat que representem i amb els que governen', ha arribat a dir. ¿S'ha sentit sol?

-No sé si a la Generalitat ja li va bé que el Barça representi tot el que és el país. És tan gran que a vegades crema el del costat encara que sigui sense voler. No tinc res a dir contra el Barça. Simplement és la nostra realitat. I la de més equips en altres esports. Al País Basc es bolquen amb els seus equips perquè siguin referents d'aquella zona. Igual que a Canàries. Aquí no. Costa molt aquesta aposta. Quan parlava de connivència, parlava de la relació amb els equips arrelats al país, equips com el Granollers en handbol, el Vic o el Reus en hoquei, el Terrassa en hoquei herba… Sembla que vagi bé una dictadura del Barça. Doncs no tots som del Barça. Jo soc de la Penya.

Notícies relacionades

Grimau s’aferra al Palau per arribar a la ‘final four’

De la malària a un motí de prostitutes

-Aquesta opinió és ampliable a l'Ajuntament de Badalona.

-El que l'Ajuntament de Badalona podria haver fet i no ha fet, no parlo només d'aquest, sinó els que han passat abans, és plantejar-se: ¿què ens costa tenir un equip ACB? ¿Què suposa per a Badalona tenir-lo? ¿Quin és el retorn? ¿Què ens reporta com a ciutat? No és una qüestió de donar diners a canvi de res. És fer un pla estratègic com a ciutat per dir, per exemple: 'Vull que en el bàsquet de formació siguem els millors'. Això no ho han fet mai. I crec que per a l'ajuntament aquesta és una assignatura que com a mínim s'hauria de plantejar.