Els bons sempre guanyen

No sé si parla el mític Phil Read perquè s'han silenciat les motos o si les motos han deixat de rugir perquè parla el set vegades campió del món. O perquè Read està assegut al costat del gran Giacomo Agostini, 15 vegades campió, història viva de les motos, a la carpa de Yamaha al circuit Marco Simoncelli, de Misano. El mateix em va passar, quatre setmanes abans, quan vaig assistir a la trobada que Motorsport.com va organitzar, al xalet que l'austríac Dietrich Mateschitz, propietari de Red Bull, té al circuit de Spielberg (Àustria), entre el pentacampió Mick Doohan i el no menys popular i savi Randy Mamola, quatre vegades subcampió de la categoria de 500cc.

Read explica que les coses han canviat tant, «tantíssim», que, el 1964, quan va aconseguir, a Monza, el primer dels seus set títols, no se'n van adonar i ho van celebrar en la següent carrera a l'aterrar al Japó. «Vaig arribar a Monza des d'Anglaterra amb el meu cotxe, un Citroën Safari, amb les dues motos a la part del darrere». L'endemà, va anar al circuit i va sentir l'estrèpit que feia la poderosa Honda-6 tetracilíndrica del seu màxim rival Jim Redman. «El meu ànim es va enfonsar. Vaig pensar: '¡Estic acabat! ¡Mai guanyaré aquest títol!'»

Els pilots són estrelles

Però va guanyar, perquè la poderosa Honda de Redman es va sobreescalfar i el Príncep de la velocitat va conquistar el seu primer ceptre. «Al baixar del podi, com que no hi havia roda de premsa ni televisió, vam ficar les motos al meu Safari, vaig portar el meu mecànic a l'aeroport i vaig tornar a Anglaterra. Als pocs dies, vaig viatjar al Japó i Yamaha, que s'havia adonat després que érem campions, va donar un dia de festa ¡una cosa increïble al Japó! als seus treballadors i, abans del GP, vam fer una gran celebració, que prefereixo no explicar com ni amb qui va acabar a l'habitació del meu hotel».

La cara d'Agostini ho diu tot. Ha sentit aquesta història mil vegades. Però sí, el gran i prodigiós Ago també coincideix amb Read. «Ara tot és molt més professional, comercial, mediàtic. Els pilots són estrelles, tenen els seus clubs de fans, desenes d'enginyers al darrere, mecànics, telemètrics, centenars de periodistes que estan pendents de les seves gestes, tot es maximitza. Però, al final, els bons sempre guanyen, sempre».

Valentino Rossi, un model

Si d'alguna cosa està orgullós Agostini és que «les motos encara es mantenen pures. La F-1 ha acabat amb la lluita a la pista; aquí, les motos han millorat molt, sí, són molt sofisticades, més dòcils, amb l'electrònica i el control de tracció, però encara segueixen sent motos que poden llançar-te, matar-te». Agostini creu que abans «el pilot era el 100%, ara, tan sols és el 50% de la victòria i temo que els pneumàtics ja són molt decisius». L'home que més títols ha guanyat preferia les motos «salvatges» a aquestes més domesticades. «Però, és clar, els xavals d'avui dia ja creixen amb la tecnologia a les mans, mòbil, portàtil… no els parlis de quan corríem nosaltres en moto i tot estava en el puny del gas, perquè et diuen que són batalles del iaio».

Doohan i Mamola creuen, en efecte, que el pilot segueix sent decisiu. I, en aquest sentit, no deixen d'elogiar Valentino Rossi, un model «en tot» per a ells. «És increïble veure'l córrer, als 37 anys, a l'atac després de 20 anys al Mundial», assenyala Doohan. «Segueix empenyent amb força i, probablement, tampoc guanyarà aquest Mundial, perquè el Marc és un líder sòlid, però si hi ha algú que pot fer-li un ensurt a Márquez, aquest torna a ser Vale ¡increïble! Rossi és el millor producte de les motos».

Aquella capacitat de poder controlar el perill, el risc, ha sigut, diuen els campions, un dels grans canvis en l'evolució del Mundial. «Abans, amb les nostres impressionants cinc-cents, el poder, el perill, el tenies al canell. Aquell tacte era vital, graduar quan sorties dels revolts era tota una ciència, compensar el pes amb el teu cos als revolts, controlar el derrapatge. No era fàcil, no, trobar el punt exacte entre anar de pressa o anar parat, entre mantenir-te dret o caure», explica Àlex Crivillé, primer campió espanyol en la categoria reina. Crivi és dels que creuen que «les motos d'ara les pot portar qualsevol: electrònica, antiderrapatge, fre control, pneumàtics que són xiclets... encara que, això sí, segueixen guanyant els bons, els millors, els més ràpids».

Franco Uncini, campió del món amb aquelles impressionants cinc-cents i ara un dels responsables de la seguretat en els circuits com a representant dels pilots, creu que aquest esport segueix sent impressionant «gràcies a les enormes mesures de seguretat que s'han aplicat, que han permès, no només que els pilots se sentin més segurs, sinó que les fàbriques hagin evolucionat les seves motos fins a coronar les rectes a 350 quilòmetres per hora. Sense seguretat, res de tot això hauria sigut possible». És més, per Uncini «abans, la seguretat era no córrer en moto. És evident que la seguretat absoluta no existeix. Però, abans, només els més atrevits, gairebé inconscients, els que posseïen més coratge, s'atrevien a anar ràpids, ara la seguretat permet que tots arrisquin al màxim a la pista».

Loris Capirossi, al seu costat, tricampió del món, canvia l'atreviment per passió. Per Capirex «tot és passió, des que comences a córrer amb només quatre anys, com vaig fer jo, fins que segueixes corrent, com Vale, amb 37». Això sí, Capirossi troba a faltar el bon ambient, la complicitat, de la seva època «quan, després dels entrenaments, ens preníem una cerveseta tots junts al pàdoc, jugàvem un partit de futbol o sopàvem a la mateixa taula». Per Loris, tot s’ha professionalitzat molt, massa.

«Malgrat que això segueix sent un món fantàstic, igual que fa 25 o 50 anys, la veritat és que ser pilot ja s’ha convertit en una feina, en una professió, ja que no només és córrer sinó la quantitat de compromisos que tenen aquests nois, que no paren d’atendre gent». Respecte a les cinc-cents de llavors i les MotoGP actuals, Capirex coincideix a dir que «les nostres dues temps eren una animalada, però estic convençut que els bons d’ara guanyarien igualment; això sí, els no tan bons estarien lluny dels líders».

Res com el fàcil, graciós i original discurs del veneçolà Carlos Lavado, bicampió del món, per entendre el que és nou i el que és antic. «Això ho han canviat, per bé, els diners, el negoci, la guita. La televisió ens ha tornat a tots bojos. Abans ningú sabia res de tu i, en les nostres carreres, hi havia, com a màxim, dues càmeres. Ara fins i tot pots veure el color dels ulls de Márquez en ple revolt. Però ¡amic!, ha sigut el món qui ha evolucionat a la velocitat del llamp, no només les motos».

Pel Pana, com li continuen dient al pàdoc, «el periodisme ha complicat una mica les coses, ja que aneu provocant els nois perquè es llancin males mirades amb els ulls». Això sí, per Lavado «el perill és el mateix. Ens deien bojos per córrer a Montjuïc, entre bales de palla i amb la vorada a un pam. ¡No senyor! ¿Tu vols córrer? Doncs has de córrer allà, no hi ha circuits ¡caram! I tu no coneixes el perill, no saps què és, doncs allà estàs tu, la teva moto, la pista i els revolts, així que ¡canya, va!». No cal ni dir que Lavado és dels convençuts que «els d’abans guanyarien ara i els d’ara, triomfarien llavors. ¿Per què? Perquè no es tracta que les motos siguin més o menys fàcils de pilotar, es tracta de pilotar-les sempre al màxim i aquesta capacitat només està en mans dels millors, dels d’abans i dels d’ara».

«Quan jo vaig dir a casa, amb 15 anys, que volia córrer en moto, em van dir: ‘¿I això què és?’ Així que no vaig tenir més remei que anar-me’n de casa, agafar un autobús i, amb el que portava posat, és a dir, res, arribar a Barcelona, posar-me a treballar a la fàbrica Derbi i aconseguir el meu somni de córrer en moto. Eren altres temps», assenyala Ángel Nieto, 12+1 campió del món. «Ara, quan veig l’embolic que hi ha al pàdoc, em poso les mans al cap de com ha canviat aquest món i, sobretot, em sento molt orgullós que el motociclisme espanyol inundi, gràcies a la seva organització i el seu magnífic i modèlic campionat d’Espanya, totes les graelles del Mundial de grans pilots i immensos campions».

El paper dels pares

«Jo crec que abans corríem més per passió, perquè era un somni per a nosaltres i ara corren per diners o perquè als pares els encanta que el seu fill sigui Marc Márquez», explica Jorge Martínez Aspar, tetracampió del món i propietari d’una de les millors escuderies del Mundial. «El meu pare mai va venir a les carreres i ara no hi ha pilot que no vingui de la mà del seu pare. Cert, són molt joves, però això ha canviat molt, molt. ¡Fins i tot vénen amb un psicòleg!»

Notícies relacionades

Lluís Cortés: «Les futbolistes a l’Aràbia són dones molt empoderades»

"Som una família, es nota a la pista"

Els campions espanyols Sito Pons i Emili Alzamora, propietaris de grans equips al Mundial, coincideixen a assenyalar la fantàstica organització del campionat i, sobretot, l’estructura de planter del motociclisme espanyol com el canvi més impressionant d’una època a una altra. «Els pilots ara arriben molt joves al Mundial, però perquè comencen a córrer de nens i van saltant de categoria, aprenent i millorant. Quan nosaltres vam arribar al Mundial tot era nou per a nosaltres; ara saben llatí i grec», indica Alzamora, mànager de Marc Márquez, que, el 2013, es va convertir en el campió de MotoGP més jove de la història, substituint el nord-americà Freddie Spencer.

«Ens porten set anys d’avantatge», assenyala Pons, bicampió de 250cc. «L’únic que va guanyar amb 19 anys va ser Crivi, els altres vam arribar aquí d’adults. Ara comencen amb 7 anys i debuten en el Mundial amb 16. Això sí, el pilot segueix sent qui decideix, a la seva mà, al seu canell, hi ha convertir una bona moto en campiona. El pilot segueix sent el que marca la diferència, és el que decideix com i quan avança, quan se la juga, quan arrisca. En efecte, els bons sempre guanyen».