La tragèdia en l'últim sospir

No és qüestió de ser malastrucs, perquè el Barça no ha tirat mai una Lliga arribant com a líder a l'última jornada, però el drama de perdre en l'episodi final és habitual en l'esport. També en el futbol i a les Lligues, fins i tot en les circumstàncies més favorables. El Madrid sap bé què és plorar quan es té tot a favor per cantar la victòria. Així va perdre els títols del 1983, el 1992 i el 1993, amb l'Athletic de Javi Clemente com a beneficiat el primer any i el dream Team de Cruyff els altres dos. Sense remuntar-se al segle passat, n'hi ha prou de mirar cap a Holanda, on l'Ajax de Frank de Boer va perdre la Lliga diumenge passat de forma increïble.

L'Ajax és l'últim exemple de la crueltat de la derrota més inesperada. Ara ningú s'imagina una patacada del Barça. Les cases d'apostes paguen a 1,10 el triomf blaugrana, una quota similar a la que hi havia a l'Eredivisie holandesa aquest cap de setmana. L'Ajax només necessitava igualar el resultat del PSV i visitava el De Graafschap, ja descendit, mentre que el seu rival jugava a casa del Zwolle, amb aspiracions europees.

La lògica va naufragar. L'Ajax va empatar (1-1), el PSV va guanyar (1-3). De Boer, amb el seu equip tècnic format per Bergkamp, Overmars i Bogarde, va acabar desesperat i no seguirà a Amsterdam. L'alegria va ser per a Cocu i Hesp, els directors del campió.

A Espanya, només quatre equips van assolir el títol l'última jornada partint de la segona plaça: l'Atlètic (1939-40), el València (1946-47), l'Athletic (1982-83) i el Barça (1928-29, 1991-1992, 1992-93 i 1993-94). El Madrid va perdre tres Lligues arribant com a líder al matx definitiu, la primera amb Alfredo di Stéfano a la banqueta. L'1 de maig de 1983 els blancs van caure a València (1-0) amb un gol de Tendillo, que després jugaria al Madrid. L'Athletic va guanyar a Las Palmas (1-5) i li va prendre el títol just a la línia de meta.

ELS PROBLEMES DE BUYO

Una dècada després es va repetir la desgràcia blanca amb el doble fracàs de Tenerife. El primer, el 1992, va ser el més inesperat. El Madrid guanyava 0-2 amb gols de Hierro i Hagi abans de la remuntada firmada per Quique Estebaranz, Rocha en pròpia porta i Pier. Aquell vol de Buyo cap enlloc en la cessió de Sanchís des del centre del camp sempre estarà en la memòria culer. «Els jugadors del Madrid se'n van anar amb la mirada perduda. Jo vaig intentar consolar-los, sabíem què havien perdut, molt més del que nosaltres havíem guanyat», diu Estebaranz.

Notícies relacionades

La afició del Espanyol reacciona al fichatge de Joan Garcia pel Barça: "És un traïdor i li farem passar malament a Cornellà"

El Barça paga la clàusula de 25 milions i fitxa Joan García, el porter de l’Espanyol

L'exblaugrana va repetir presència l'any següent, tot i que aquell cop el Tenerife aspirava a la UEFA. En la primera no s'hi jugava res. Dertycia i Chano van deixar encarrilat el triomf a la primera meitat (2-0). El Madrid es va refugiar, per variar, en l'actuació de l'àrbitre Gracia Redondo, però Sanchís va revelar les raons. «Vam perdre el títol en un avió a 60 graus. Mendoza va muntar dos petits vols. Un va arribar sense problemes, en l'altre vam arribar a 60º. Ens vam despullar tots menys Buyo, que tenia un ensurt tan gran que ni es va atrevir a treure's la roba per no moure's», recorda l'excentral. «Al camp, només volia que s'acabés el partit, no tenia ganes ni força per més».

DE LA GLÒRIA A L'INFERN

La trilogia de Lligues l'últim moment del dream team es va completar a la Corunya el 1994. Un cop més, el Barça arribava segon a l'última jornada. El Depor d'Arsenio Iglesias era el favorit. Només havia de guanyar el València, però va ser incapaç de marcar (0-0). Djukic va fallar el penal decisiu i va exemplificar com ningú el drama de l'últim sospir. «Hauria desaparegut en aquell moment. Va ser com perdre una vida», va comentar el president Lendoiro. «En un segon vam passar de la glòria a l'infern», va afegir Arsenio, el mític Bruxo d'Arteixo. «Va ser el dia més dur de la meva carrera. Terrible, dramàtic per a tots», rememora Fran. El capità gallec, almenys, va guanyar el títol el 2000.