El Boca, la metàfora de tot

En només 72 hores, el Boca Ju­niors -el Bo­quita, els xeneizes o els bosteros, per a més senyes d'identitat de l'equip més popular de l'Argentina- va obtenir dos campionats. ­Dues voltes olímpiques, eufòriques, jactancioses, després de quatre anys d'amargures i escàndols. Dues festes a l'espai públic. A l'avinguda 9 de Julio, la més ampla de la ciutat de Buenos Aires, es va cridar fins a l'afonia, es va ballar fins a l'esgotament. La història hauria pogut ser una altra, però en un futbol tan mediocre com l'argentí, n'hi ha prou amb una mòdica regularitat per acostar-se al cim.

Diumenge passat, el Boca va guanyar el Tigre per un gol i es va quedar amb el torneig de Primera Divisió. Dimecres a la nit, va obtenir la Copa Argentina després de vèncer a la final el Rosario Central (2-0) amb l'ajuda providencial de Diego Ceballos, l'àrbitre que es va inventar un penal a favor dels campions, va anul·lar un gol dels rivals i l'endemà va demanar perdó. El Boca acumula 31 Lligues, 12 copes nacionals i 22 d'internacionals. Supera en sis els títols aconseguits pel River Plate, el seu històric rival.

«Això és fruit del treball i d'a­quests jugadors», va dir el director tècnic i exdefensor del ­Vila-­real, Rodolfo Arruabarrena. «Les finals s'han de guanyar. Hem demostrat per què som campions», va dir Carlos Tévez. Carlitos és una màquina de guanyar trofeus. Ho ha fet una altra vegada amb el club dels seus amors, on va tornar als 31 anys quan disfrutava de la consagració al Juventus, el Corinthians, el Manchester United i el City, i el seleccionat argentí.

Ha sigut campió en 23 oportunitats, quatre menys que Lionel Messi. Tévez va créixer a Fuerte Apache, una urbanització paupèrrima que fa frontera amb la ciutat de Buenos Aires, en la qual ressonen els trets a la nit i al matí no hi ha esperances de salvació. Però a ell se'l posa d'exemple del que pot fer l'esforç de tirar ­endavant.

En les simpaties dels del Boca només té dos jugadors per sobre: Diego Maradona i Juan Román Riquelme. Però Tévez ha tornat per destronar-los. Només hi ha una manera d'aconseguir-ho: derrotant una vegada i una altra el River. Però, a més, s'ha de ser campió d'Amèrica i del món. Res diferent del que podria esperar un seguidor culer de les seves màximes estrelles amb relació a la Champions i el Madrid. Maradona, un as de la pilota i la hipèrbole, creu però que els desafiaments i les alegries d'un jugador del Boca són superiors. «He disputat el Barcelona-Reial Madrid, però el Boca-River és diferent. És com dormir amb Julia Roberts».

L'exageració permanent

El Boca també és això: l'exageració permanent. Incomparable. Al costat de l'estadi hi ha el Museo de la Pasión Boquense. No solament s'hi explica la història esportiva. El museu posa en escena això que hi ha més enllà de la raó futbolística. Fa temps que els del Boca han construït aquesta imatge de si mateixos. Als anys 60, en un programa televisiu que es deia Telecómicos, l'actor Atilio ­Pozzobon interpretava el fanàtic que col·locava l'equip i la mare junts al mateix altar. Pozzobon va gravar un disc el 1966 que comença amb una conversa telefònica i deriva en una explosió desaforada: «Qué, ¿no puedo ser de Boca?». Després, amb la mateixa música del carnaval brasiler, utilitzada llavors pel Santos de Pelé, es canta una cançó que encara ressona a La Bombonera, l'estadi xeneize: «Sí, sí se­ñores, yo soy de Boca, yo soy de boca de corazón». El moment en què milers de persones criden i salten a les tribunes fent vibrar l'estadi ja s'ofereix com a atractiu turístic, amb un guia bilingüe que «explica» aquest ardor emocional col·lectiu.

L'orgull 'bostero'

«El Boca és una gran metàfora de tot alhora: la immigració (italiana) que inventa una identitat local i l'excés que es torna emblema (l'orgull bostero)», diu a aquest cronista el sociò­leg Pablo Alabarces, autor d'Héroes, machos y patriotas. El fútbol entre la vio­lencia y los medios. Aquest culte de l'«essència popular» es dóna a més en aliança amb sectors socials alts. Quan, el 1995, el magnat Mauricio Macri va arribar a la presidència del club, es va coronar un llarg procés d'aquesta curiosa amalgama. Macri va guanyar 11 tornejos, entre locals i internacionals. Aquests dies està molt a prop de convertir-se en president de l'Argentina en nom d'una coalició de centredreta. El Boca, diu Alabarces, porta a l'extrem el que anomena «la lògica de l'aguant».

Notícies relacionades

Norris s’imposa en el caos causat per la pluja a Silverstone

Hoek s’endúl’or júnior europeu i bat el rècord de 100 lliures espanyol

Tenir «aguant», per als seus seguidors, vol dir «posar-hi sempre el pit», i si cal lluitar amb el rival, endavant. És una forma d'identificar-se amb un grup d'iguals. El fanàtic Adrián Panadero Napolitano va representar aquest paper mesos enrere quan, en un partit amb el River Plate per la Copa Libertadores d'Amèrica, va llançar gas pebre als jugadors de l'equip contrari. Panadero va dir que estava penedit, no de l'episodi en si. Sent culpa perquè el Boca va perdre els punts, va quedar eliminat i el River va guanyar el certamen.

Només s'enfronta a una causa judicial per lesions lleus. Ara mateix ningú se'n recorda d'ell ni tampoc dels altres seguidors que pacten amb els dirigents del club la seva participació en activitats legals i no tan legals. Al capdavall, Panadero és un noi que no va poder contenir la seva emoció, atrapat per l'univers Boca.