Messi canvia de còmplices

Han passat sis anys i Messi continua al seu lloc, instal·lat al centre de l'univers futbolístic, com a far del Barça de Luis Enrique, sense que importi que ara s'hagi desplaçat a la banda dreta. El 2009, tenia dos tenors de luxe (Etoo i Henry); el 2015 en disfruta de dos més de talla mundial (Neymar i Suárez) i no només pel seu preu (180 milions d'euros) sinó perquè evoquen aquell trident que va obrir llavors la porta del paradís al Barça de Guardiola. I de la perfecció.

Canvien els acompanyants i Leo, mentrestant, segueix allà, convertit en el far del Barça que ho va guanyar tot. I del Barça que aspira a conquistar-ho tot, malgrat que no se sap realment fins a on arribarà. Però amb tres davanters així (entre tots tres sumen 75 gols en els primers 40 partits del curs) somia trepitjar, una altra vegada, la terra promesa.

El '9' que ho va canviar tot

Messi és origen i final. Però els dos tridents no s'assemblen gens. Si de cas en el fet que el davanter argentí, curiositats del destí i de la tàctica, està al mateix lloc que el 2009: la banda dreta. Però no fa el mateix. Ni llavors influïa tant en el joc ni tampoc exercia aquest domini gairebé dictatorial dels partits. El Barça, entroncat en una idea de joc, tampoc s'hi assembla gens. Quan va fitxar Luis Suárez l'estiu passat estava, en realitat, fitxant alguna cosa més que un jugador. Entre el soroll de la seva sanció (no va debutar fins al 25 d'octubre en el clàssic perdut amb el Madrid) i les angoixes internes del club -encara segueixen- potser no es van adonar de la transcendència de la decisió.

Amb el nou, encara que va començar sent extrem dret amb Luis Enrique, el Barça va mutar els seus gens. Va mantenir l'essència -idea ofensiva instal·lada sempre a la sang-, però va alterar els camins. Va canviar de pla i de direcció. Va girar bruscament, encara que no es percebés al principi, cap a un joc més vertical, molt més ràpid, directe en determinats moments atret per la temptació, comprensible, de fer-los arribar la pilota com més aviat millor als tres tenors que nien a dalt.

Notícies relacionades

¿Per què el Barça no juga el Mundial de Clubs 2025?

El Madrid paga 63,2 milions d’euros per Mastantuono

Potser era inevitable. El temps desgasta les idees. I si no es treballen com es mereixen, encara més. Deformada fins i tot per aportacions foranes (el Tata va venir, va arribar i se'n va anar sense entendre les claus del joc), el Barça va recórrer a Luis Suárez per transformar l'estil. Es podria dir que va trobar en l'uruguaià la peça que li faltava per fer evolucionar un pla que es feia obsolet. Més per falta de treball i estudi que per si mateix. Amb Suárez, quatre mesos després, ha canviat el centre de gravetat del Barça. Un equip que vivia del centre del camp -Xavi, Busquets i Iniesta seran recordats com una manera d'entendre el futbol que va traspassar la gespa fins a colar-se en l'ànima de la història- ara el considera una estació de pas.

D'aquella pausada sala de màquines guardiolista, precisa i fins i tot exasperant per la seva perfecció gairebé sobrenatural, es va passar al vertigen dels tres tenors entestats a viure a la màxima velocitat. Com el seu tècnic. Cada Barça és el retrat del seu arquitecte. El del Pep, un centrecampista de tota la vida, era un tsunami de passades -el rondo com a filosofia vital- abans de trobar Messi, Etoo o Henry. Per al de Luis Enrique, davanter anàrquic, desordenat, voraç, agressiu, el gol és, en realitat, l'única passada.