No em diguis 'Jeims'

Sembla que les certeses lingüístiques d'una gran part dels aficionats al futbol van patir un fort cop amb la revelació, fa unes setmanes, que el nom de pila d'aquell notable jugador, finalment el millor golejador del Mundial, havia de pronunciar-se no en la seva forma anglosaxona, Jeims, sinó com sona en espanyol: James. James Rodríguez. El volant colombià jugava un partit bé i el següent també, marcava gols i donava espectacle, i tot això estava molt bé, però el seu nom, inexplicablement, s'havia de pronunciar així: James. Als restaurants colombians de Barcelona es reunia la fervorosa colònia i tots al final de cada partit corejaven el seu nom, viva James, grande James, vamos James, i gairebé sempre hi havia algun estranger que davant d'aquella celebració del so aberrant, fonèticament parlant, es girava i preguntava per què James es deia James. I no Jeims.

L'explicació és sociològica, no pas avorrida. ¿James sona estrany? Sona estrany aquí, en qualsevol cas. I a Londres, segurament, però a Colòmbia a ningú se li mouria ni un cabell del cap si per la megafonia del centre comercial es requerís amb urgència la presència al taulell d'informació d'un James Rodríguez, o Bernal, o Martínez. ¿James? James no és res. Colòmbia -tòpic- és un país al sud dels Estats Units, i no només geogràficament, i de la classe mitjana cap avall l'arribisme consisteix a dir-se com els de dalt, literalment, és a dir amb un nom anglès: Jonathan, Edward, Douglas, Jefferson. O, simplificant-ho, Yonatan, Eduard, Duglas i Yeferson, que s'escriuen més fàcil. Sembla que la culpa és de la televisió i el cine, de la seva capacitat de seducció, dels seus arquetips, dels herois que fabriquen, dels somnis que generen. Per ser una cosa semblant a Dustin Hoffman s'ha de començar per dir-se Dostin. Perquè és així com es pronuncia. Amb o.

Notícies relacionades

¿Quants diners s'emportaria el Barça per guanyar la Lliga?

Stuani rubrica la salvació i es guanya l’estàtua a Girona

Però això tampoc és res. ¿James? ¿Yonatan? ¿Dostin? Ningú s'ha despentinat encara al centre comercial, i ningú es va despentinar al Registre Civil de Cúcuta quan hi van anar a inscriure un tal James. No pas Jeims. Aquell fenomen que consisteix a importar els noms, adaptar-los, canviar la grafia si cal, crear finalment una cosa nova, costum colombià des d'almenys la meitat del segle passat, va rebre un reconeixement oficial a la Constitució del 1991, que va consagrar el dret al «lliure desenvolupament de la personalitat»: l'article que empara legalment que la gent posi als seus fills el nom que vulgui. ¿James? James no és res. Hi ha dones que es diuen Greizkeli, Yumy Yumy i Farewel (pronunciat fareuel, i no feruel); i homes que responen a Ericksson, Aristipo i Teotriste. Dit això, els noms més comuns a Colòmbia són José, Luis i Carlos entre els homes, i María, Luz i Ana entre les dones.

En resum, no existeixen les limitacions que, per exemple, hi ha a Espanya a l'hora de posar nom a un fill. ¿James? James no és res. James és un nom anglès colombianitzat, això és tot. Passa tots els dies a Colòmbia. Aquí al grup irlandès tothom l'anomena Udós i ningú s'esquinça les vestidures.