En el nom de Rubén

Els explicaré algunes coses de Jordi Torres i vostès mateixos es fan una composició de lloc. Veuran com, al final de 30 línies, s'adonaran de com és de sensacional aquest noi, de com és d'íntegre i transparent, del valor que té que en només 28 carreres al Mundial i, malgrat ja tenir 25 anys, s'hagi convertit en l'espanyol número 36 que guanya un gran premi mundialista.

Jordi ha fet vida, sempre, sempre, als circuits de tot Espanya, en totes les categories, amb el seu germà Rubén. Eren gairebé, gairebé, de la mateixa edat. I, l'octubre del 2006, Rubén es va matar en una carrera al Circuit de Catalunya. I, a partir d'allà, Jordi corre en honor a Rubén. Tot ho fa pensant en ell.«I sabia que, algun dia, li brindaria un GP». Els títols d'Espanya i europeus eren poc per a Jordi. Rubén havia de tenir el seu gran premi.

I apareix Rubén

Després que Àlex Rins guanyés en Moto3 i abans que Marc Márquez s'exhibís en MotoGP, Torres va fer una repassada als favorits de Moto2 al GP d'Alemanya. I, en l'última volta, va aparèixer Rubén.«No, en l'última volta no apareix ningú, ni Déu. En l'última volta el que està mort sóc jo. Només penses 'moto, pissarra, mur, bandera de quadros'. Només quan estic esgotat, sense una gota més de suor, apareix Rubén i diu 'l'últim esforç, lleó, vinga, vinga'». I guanya. O no.

Torres és fill d'una modesta família de Rubí. És el membre d'una colla que, com Belén Esteban, matarien pel seu pilot. Torres és el paio més enrotllat del pàdoc. De lluny. No ha tingut mai padrí (quan Jorge MartínezAspares va barallar amb Toni Elías, el va fitxar a ell). Ni patrocinador. Ni ve de fórmules de promoció, encara que va ser col·lega, vaja, de Casey Stoner i Dani Pedrosa («dubto que algun d'ells es recordi de mi») a la MoviStar Activa Júnior Sup, que es va inventar Alberto Puig.

Torres ha arribat al Mundial per la via que no hi arriba ningú, la de destrossar motos, fer-se mal i córrer en categories intermèdies.«Jo represento el pilot modest que es trenca la cara per ser algú gairebé sense ajudes. Jo sóc, ¡i amb molta honra!, el representant del Campionat d'Espanya de Velocitat (CEV), la millor escola de pilotatge que hi ha al món. Aquest sóc jo, la prova que es pot guanyar en el Mundial venint del darrere, d'altres divisions». I ha vingut, diu, per quedar-se. Per això no para d'anar al gimnàs, i fer«fotimer»de bici, i «tancar el morro, és a dir, no menjar»per aprimar-me i«volar amb la moto».

L'elogi de Márquez

Notícies relacionades

L’última i, difícil, successió a la porteria del Barça: Valdés, Bravo i Ter Stegen

Sinner fa gran la seva llegenda amb una altra pallissa a quarts

Aquest homenàs, que va guanyar una carrera del CEV, el 2012, a Montmeló, amb el peroné dret trencat, diu que ha de ser més valent. ¿Més valent? ¿M'explica això del peroné, per favor?«Aquell any, vaig arribar a Montmeló després de caure en un entrenament en bici. Em vaig entrenar el divendres i em feia molt mal la cama. Dissabte vaig anar a un hospital de la Seguretat Social i em van dir que era un cop. El diumenge vaig córrer, amb dolor, i vaig guanyar. El dilluns, en un centre mèdic de Rubí, em van dir 'Jordi, estàs com una regadora, aquest peroné està trencat'».

Els presento Jordi Torres, Rubí, 27 d'agost del 87, 28 carreres mundialistes, una victòria. Com diu Marc Márquez,«un autèntic fenomen, un paio que no entra al Mundial amb una primera fila, una pole, un podi. No, no, ell, de manera bèstia, comença amb una victòria. Així és Jordi Torres. Bravo».