L’última i, difícil, successió a la porteria del Barça: Valdés, Bravo i Ter Stegen

Ja fa més d’una dècada. Marxava, i per decisió pròpia, el millor porter de la història del Barça. El porter de les tres Champions (una amb Rijkaard i dues amb Guardiola). El de les parades decisives a Henry a París 2006, el mateix que va sostenir un delicat inici emocional a Roma 2009 i aquell que va exhibir mans d’acer i peus de seda a Wembley 2011.

Se’n va anar Víctor Valdés deixant una carta de com a últim llegat, situant Andoni Zubizarreta, el pioner que va guanyar la primera Champions el 1992, en un escenari summament complex en el seu rol de director esportiu. El mateix que ara es troba Deco amb l’arribada de Joan García deixant Ter Stegen en una posició molt delicada.

Havia de trobar el successor de Valdés i sense cap possibilitat d’equivocar-se. No es va equivocar Zubi, que va optar llavors (2014) per una singular i arriscada via. Va entregar tal tresor –la porteria del Barça– a un jove alemany, desconegut fins i tot al seu propi país. Era Marc André Ter Stegen.

«La primera vegada que vam veure Marc va ser la temporada 2010-2011. Ricard Segarra, que era llavors i encara és ara el responsable de porters, el va veure en vídeo i l’hi va ensenyar a Juan Carlos Unzué. Vam voler anar a veure un partit seu, però el Borussia Mönchengladbach no ens va donar entrades», va recordar el maig del 2014 l’executiu blaugrana, assumint des del minut u que la decisió era molt arriscada. «Ja sé que Ter Stegen és un fitxatge de Zubizarreta, no em trec aquesta responsabilitat, va admetre.

La va encertar de ple, però per si de cas, el Barça no només va invertir 12 milions d’euros per un porter, de 22 anys, sinó que va escollir protegir-se amb l’experiència de Claudio Bravo, a qui es va emportar de la Reial Societat. Tenia 31 anys el porter xilè. També va pagar 12 milions més. O sigui, el club va desemborsar 24 per dos porters, un menys del que ara executarà per Joan García, l’encara jugador de l’Espanyol.

Aquella successió, traçada amb paciència i encert per Zubi, no va ser, no obstant, gens fàcil. Tenien el pes de Valdés a la seva esquena i, a més, el vertigen que li proporcionava a tots dos la responsabilitat de defensar la casa d’un club tan grandiós com el Barça. 

I Luis Enrique, el tècnic a qui li va tocar gestionar aquest canvi de guàrdia a la porteria, va prendre una altra decisió gens tradicional, que no s’endevina ara factible amb Joan García i Ter Stegen. Va decidir l’asturià una cohabitació. Bravo jugava la Lliga (37 jornades, el Barça va ser campió, però ni va debutar a Europa). I Ter Stegen era el porter titular de la Champions (13 partits i el Barça va ser campió).

Bravo se’n va haver d’anar

I aquesta decisió li va sortir de meravella a Luis Enrique perquè es va emportar el triplet, però l’erosió del dia a dia ja feia intuir que no duraria gaire. Es va mantenir la temporada següent (15-16), però era inevitable la seva dissolució perquè va arribar un dia en què l’alemany, amb una proposta del City a la seva mà, va plantejar el dilema. Ell volia ser, sí o sí, el número u blaugrana. I el club el va mantenir, obrint així la porta de sortida a Bravo. El negoci va ser rodó. Va ser el xilè qui sí que va marxar al City deixant 18 milions d’euros.

Notícies relacionades

Roland Garros: Alcaraz imposa la seva grandesa per fondre Musetti i jugar a París la seva cinquena final de Grand Slam

Ni Lamine, ni Mbappé, ni Vinicius, ni Pedri... Raphinha, escollit el millor jugador de la Lliga 24-25

A partir d’aquí va desaparèixer durant anys la competència per a Ter Stegen fins que el Barça ha decidit que tocava enfrontar-se a una altra successió. Difícil i complexa perquè és la tercera en les dues últimes dècades. En la primera, a inicis del 2000, va arribar Valdés després de períodes de turbulències amb Dutruel, Arnau Bonano, Reina, Enke i fins i tot Rustu desfilant sota els pals del Camp Nou.

En la segona, ja el 2014, li va costar a Ter Stegen unparell de temporades quedar-se sol. I ara, el 2025, Flick i Deco ho tenen clar. A la terceraés el moment de Joan García, tot i que això impliqui que l’alemany, i capità, sigui més qüestionat que mai en el que havia sigut (i encara és) casa seva.