"En quatre anys hem viscut 10 dies difícils, això sí que és excepcional"

-Guardiola diu que vostè l'ha ajudat molt a entendre Messi.

-Al principi estava preocupat. Volia guanyar-se Messi perquè intuïa que aquell xaval, que llavors tenia 21 anys, era un diamant brutal. Preveia que el Barça dependria d'ell, i temia perdre'l. Era comprensible. El Pep va créixer pensant en la col·lectivitat, no només per ser centrecampista. Jo, en canvi, era com Leo a un altre nivell: sempre endavant, totes les boles a mi. Una ambició que el Pep va interpretar com a egoisme, erròniament. Vaig voler fer-li entendre que era ambició, que el Leo té una autoexigència tan alta de si mateix que transmet als altres aquesta exigència i és com un tsunami. És com un dimoni interior i no saps que el tens, ni el pots controlar. Això és el que l'ha portat a ser el millor de la història.

-I ni així se salva d'alguna crítica.

-Tenim una cosa única que hem de disfrutar, protegir i compartir. Keita el va definir de meravella un dia que semblava tristoi: 'No li passa res, el millor jugador del món està vivint la seva vida'. I és veritat. Tots volem que el Leo sigui com nosaltres volem, segons els nostres estàndards: més obert, més afectuós, que parli 60 idiomes, que sigui 10 centímetres més alt…

-Alves va dir que si el Pep els demanava que saltessin per la finestra, saltarien.

-He estat en vestidors de tots els colors. Si em demanen dies difícils viscuts allà dins, són deu. Que en pugui recordar, cinc. Difícils de veritat, un o dos. Això sí que és excepcional. El que seria normal, després de quatre anys, seria recordar aquella baralla, aquella discussió…

-Mascherano reconeixia que el tècnic tenia respostes per a tot.

-He sentit més d'un jugador dient: '¡Quin cabró, ho ha clavat!'. Per exemple, a Wembley. Va ser una de les xerrades que més m'han impressionat. Mentre parlava, estava jugant el partit com si allà hi hagués Rooney. Davant de la pissarra, es movia d'un costat a l'altre, gesticulant… Si tancaves els ulls i l'escoltaves, ja estava dins del partit. Va passar tot el que va dir. Durant el partit, pensava: això ja ho he vist, ja ho he sentit, ja ho ha dit el Pep…

-Amb això i altres coses es va guanyar l'equip.

-El jugador valora que li donin respostes. Igual que treure les concentracions. No les va treure com un regal, sinó per l'avorriment. Això sí, els va dir: 'Us demano que quan treballem ho fem amb la màxima intensitat, siguin 40 minuts, 50 o una hora'. Sempre han respost. També és molt difícil unir gent amb tant talent i tanta dedicació.

-Això deu haver ajudat a superar moments durs...

-Al Pep l'he vist plorar dues vegades, una de felicitat i una altra de tristesa. A Abu Dhabi tothom el va veure. Vaig notar que no es podria contenir, i em vaig apartar perquè es desfogués sol. I l'altra és quan em va trucar el primer cop per dir-me que Abidal estava malalt. No podia parar de plorar, no podia parlar...

-Han disfrutat d'intimitat i refugi a Sant Joan Despí.

-Una de les coses més encertades que va fer, als tres mesos. Em va demanar: 'Digue-li al president que hem de marxar a la ciutat esportiva com més aviat millor perquè si seguim aquí ens farem mal'. Jo no sabia ni on era. Als jugadors al principi els va costar. Però ho va clavar. I no és perquè ens hàgim tancat i fugit del món real, com diuen alguns. Hem estat més protegits i l'equip ha pogut treballar molt més tranquil.

Notícies relacionades

Manel Estiarte: «A vegades el Pep em deia: 'M'agradaria tornar al filial i pensar només en el futbol'»

L'entrevista amb Manel Estiarte, tema del moment a Twitter a Barcelona i a tot Espanya

-¿Se n'anirà a Nova York amb ell?

-No. Em quedo a Barcelona.