Nova final, nova festa

I ja són 12 finals, sí, 12, en menys de quatre anys. Així va escrivint la història aquest Barça, inesgotable, insaciable, entestat a anar més lluny del que cap equip ha anat mai, una dimensió desconeguda a la qual no s'endevina final. Ahir a la nit, el Barça de Guardiola no va deixar passar l'oportunitat de fer un pas més en el seu viatge interminable cap a la glòria i es va guardar a la màniga una carta que jugarà a final de temporada contra el poderós Athletic de Bielsa, quan la resta ja estigui de vacances, per completar un pòquer, un repòquer o un sextet. De moment, ja té tres asos (Supercopa d'Espanya i d'Europa i Mundial de Clubs) mentre altres segueixen demanant cartes i li queden tres mans per jugar.

La partida d'ahir es va merèixer ser més contundent, però com va passar a Mestalla, l'equip es va quedar a mig camí no tant per culpa seva com per l'enorme figura d'Alves, responsable que el València hagi estat viu més del compte. Un benevolent 2-0, concretat amb massa retard, i que camufla l'enorme superioritat blaugrana. Però la nit va deixar bons detalls més enllà d'aquest curt marcador. L'immens Puyol, corejat tres vegades per la grada, corrent i saltant com si patís la síndrome de Benjamin Button, i cada dia fos una mica més jove. O Mascherano, que detesta que li diguin jefecito encara que, li agradi o no, es comporta com un gran cap. O Cesc que, per moments, sembla que tingui clons repartits per tot arreu i apareix on ningú no l'espera. Bé, sí que hi ha algú que sempre endevina on serà, Messi, la Pulga que el va perdre de vista als 16 anys però que sembla que sempre ha estat al seu costat. I, ahir, fins i tot Pinto va tenir el seu moment de reconeixement enmig del rum-rum que acompanya cada pilota que li arriba als peus. Amb ell, amb les seves trenes i el seu peculiar estil, el Barça ha arribat a la tercera final de Copa. Tota una recompensa per a un secundari que viu a l'ombra.

MESSI CONTRA ALVES / No hi va anar tothom, però el Camp Nou va acollir 69.476 valents, que van passar per sobre del fred per fer cas de la crida de Guardiola. Qui va caure abans d'hora va ser un dels grans enemics, Soldado, que es va quedar amb grip a l'hotel, una mala passada per a la pissarra d'Emery. Busquets i Pedro tampoc van entrar en acció, però sí que ho va fer Xavi, el cervell, encara que li va costar entrar en joc potser perquè no és dels que agraeixen el descans. Però, al final, quan el València estava amb 10, va aparèixer per esvair patiments.

I tot perquè hi va haver dos partits, el que es va jugar entre 20 futbolistes, i el que van jugar Messi i Alves, que no en va tenir prou de parar-li el penal a Mestalla i que ahir a la nit es va entestar a amargar-li l'existència. Coneixent-lo és fàcil imaginar com es devia sentir, estavellant-se una vegada i una altra contra aquell mur. Segur que ni la passada estratosfèrica que li va enviar a Cesc en la jugada del gol el va compensar. Però li queden una infinitat de cites per treure's aquest estrany malefici que el persegueix. La falta de costum i la condemna de lluitar sempre contra si mateix.

Notícies relacionades

El Barça s’assegura Montjuïc per si no reobre el Camp Nou

De Chen a Alan

LA CONDEMNA DEL MADRID / Dotze finals, una barbaritat, una gesta que només mereix elogis. Queden enrere 10 títols i una sola derrota. Però justament qui li va prendre aquesta copa, i a la pròrroga, ja compleix condemna. Sí, el Madrid, el campió, ha perdut de vista la Copa de què va presumir tant. Normal, és l'única que ha guanyat en més de tres anys davant les 13 del Barça.

L'últim gest de Guardiola va ser donar entrada a Iniesta, un missatge més d'esperança davant el que s'acosta. Lluny, espera l'Athletic. I Bielsa. Nova final, nova festa entre bascos i catalans.