La trampa dels "nens prodigi"

S’hi analitza un fenomen conegut i poc comprès: la relació que hi ha entre el rendiment primerenc i el rendiment en l’edat adulta, especialment en contextos d’alt rendiment, com l’esport, l’educació o l’acompliment professional. El treball estudia per què destacar ben aviat no garanteix –i fins i tot perjudica– l’èxit posterior, i per què molts individus que no sobresurten en etapes primerenques acaben arribant a millors resultats en la maduresa. "L’èxit primerenc no és un bon indicador de la grandesa a llarg termini. Fins i tot podria ser un senyal negatiu". I adverteix que estressar-se i voler ser el millor de nen sol empitjorar la vida adulta.

Talents precoços i tardans

L’estudi parteix d’una paradoxa. Intuïtivament es tendeix a pensar que qui rendeix millor de jove tindrà més èxit en el futur. Però nombrosos estudis mostren correlacions negatives entre el rendiment primerenc i el rendiment adult. I posteriorment es pregunta: ¿Per què alguns "talents precoços" no mantenen el seu avantatge? ¿Per què individus discrets en etapes inicials acaben superant els que destacaven abans? Hi ha una tendència a sobrevalorar el rendiment inicial i a subestimar el desenvolupament a llarg termini. Tanmateix, la realitat demostra que en els nivells més alts de rendiment, l’avantatge primerenc rares vegades es manté a llarg termini. Per explicar aquest fenomen cal acudir a la detecció de talent. S’han desenvolupat uns processos de selecció i exclusió del talent en edats primerenques que tendeixen a afavorir els que maduren abans (físicament, cognitivament o emocionalment) i a excloure individus amb més potencial, però desenvolupament més tardà.

Això acaba generant una distorsió artificial del talent. Es prioritza el rendiment al potencial i es confon ser el millor als 11 anys amb ser el millor durant els millors anys. Aquí apareix el fenomen de l’especialització a una edat primerenca per exigir a l’infant perquè domini el seu esport, joc, instrument o activitat. Però això acaba amb un resultat que es repeteix recurrentment: el nen s’estanca, s’esgota mentalment i mai arriba al seu màxim potencial. Així, s’arriba al que es denomina burnout.

El veritable camí cap a l’excel·lència esportiva, musical o intel·lectual implica ser un nen complet per després especialitzar-se més endavant. Aquest patró s’adverteix en nombrosos casos de l’esport en què els que destaquen en etapes prèvies desapareixen després. Però aquest estudi confirma que això passa fins i tot en dominis més especialitzats com la música, les matemàtiques i els escacs.

L’estudi demostra que "si es busca el millor rendiment escolar, s’ha d’impulsar la seva especialització i la màxima disciplina des d’una edat primerenca. Però si es vol criar el jove adult més productiu, "s’ha d’animar a explorar, a no prendre’s res massa seriosament i a jugar". No s’han de pressionar els infants a la recerca d’uns resultats en edat precoç. Està bé emfatitzar en un esport o activitat en particular que s’ajusti a les seves capacitats, però no convertir-lo en la seva única disciplina. Això serà contraproduent. Cal ser pacient en el desenvolupament individual.

La diversificació

"Un rendiment primerenc més significatiu s’associa amb una quantitat de pràctica específica de la disciplina, menys quantitat de pràctica multidisciplinària primerenca i un progrés més significatiu més ràpid en el rendiment específic primerenc. Per contra, en els nivells alts de rendiment en adults, un rendiment de classe mundial en un domini s’associa amb menys quantitat de pràctica específica de la disciplina, una quantitat de pràctica multidisciplinària primerenca més elevada i un progrés més gradual en el rendiment específic primerenc de la disciplina". No pots saber en què ets millor si només proves una cosa. L’especialització hauria de ser una conclusió a la qual s’arriba després de provar moltes disciplines i no un punt de partida des del qual buscar un resultat.

Els individus que destaquen aviat depenen més del seu talent inicial que de l’esforç i solen tornar-se complaents. Mentre que els nens que no destaquen desenvolupen més resiliència i capacitat d’aprenentatge, a més d’aprendre a competir en desavantatge, fet que enforteix el seu rendiment futur. Els desenvolupaments tardans fomenten l’adaptabilitat, un aprenentatge profund i la competència estratègica. Hi ha un punt necessari en aquest procés: "redefinir el talent". El talent no és l’acompliment d’un infant que a curta edat es mou com un adult. El talent rau en ser curiós, explorar i construir una base àmplia i ferma. Confondre precocitat primerenca amb potencial a llarg termini et porta pel camí equivocat.

A més, quan un nen destaca per ser un "talent precoç" o "un nen prodigi" sol rebre més pressió de pares i entrenadors, i més càrrega d’entrenament. Això augmenta el risc de l’abandonament de la disciplina i de fatiga psicològica.

Valorar la progressió

Per això s’adverteix que "els pares, entrenadors i educadors no han de confondre rendiment actual amb potencial real, han de valorar la progressió i no el resultat i protegir els talents precoços de l’excés de pressió". Cal animar els infants a provar diverses activitats i desenvolupar una mentalitat integral. Deixar que explorin i es diverteixin.

Notícies relacionades

Carlos Alcaraz, un número u a la seva manera

El nou relat

Avui dia molts pares tracten els seus fills com si els hagués tocat la loteria del talent. Tanmateix, diverses investigacions confirmen que la manera en què jugues als 10 anys té poc a veure amb com de bo seràs als 20. Un no s’ha de preocupar si el seu fill no és el millor de la classe, la clau és animar-lo a explorar disciplines. Aïllar-los del curtterminisme resultadisme i encoratjar la seva curiositat i la motivació que el porta a fer les coses per pura diversió. Els "nens prodigis" omplen les vitrines de trofeus que després s’omplen de pols i acaben mirant amb recel perquè els van robar la infantesa.

En la investigació s’infereix que "el desenvolupament del rendiment no és lineal i que està influït per factors contextuals, socials i psicològics" i que "l’èxit té una trajectòria irregular, canviant i dependent de l’entorn". Per acabar, conclou que "el rendiment primerenc no només no garanteix l’èxit adult, sinó que en molts contextos pot associar-s’hi negativament".