El mirall cultural del 2025
El mirall cultural del 2025 /
EL PERIÓDICO publica avui una selecció del més destacat de la producció cultural de l’any segons el parer dels seus especialistes (en camps com la música, sèries, exposicions, arts escèniques, cine) que anirà seguida els pròxims dies d’una altra entrega en què es repassaran les aportacions més destacades de l’any en el sector editorial. Més enllà dels noms propis, dels discos més celebrats, de les obres de teatre amb més projecció, dels premis i les ovacions, el resum permet observar uns quants paràmetres que ajuden a definir aquest any. El consum cultural no és només entreteniment, sinó que reflecteix en bona part el batec d’una època, les inquietuds dels artistes i les línies que prescriuen els comissaris per definir el temps en què vivim, un panorama inquietant per moltes raons: des de l’emergència climàtica fins a la necessitat d’alguna mena de reflexió espiritual; des de l’auge dels extremismes fins a l’angoixa moral d’un món carregat de dubtes i mancat de referents sòlids.
Els creadors no viuen en una torre d’ivori aliens a l’actualitat. Des d’aquesta talaia es pot observar, per exemple, el triomf vertiginós de Rosalía arreu del món, un exemple de màrqueting elaborat amb precisió a partir d’una excel·lent factura musical. En el fons de Lux s’hi aprecia el que molts experts ja han definit com un retorn a la religiositat o, com a mínim, a un cert desig de transcendència que també es pot notar en una altra obra reconeguda pels crítics, el film Los domingos. Alhora, en una indústria canviant i expectant per l’arribada de les aplicacions basades en la intel·ligència artificial, també es pot observar una fixació pels drames íntims i personals, més enllà dels vaivens de l’actualitat. Els exemples poden anar des d’Estrany riu o Romería fins a Valor sentimental o, pel que fa a un altre àmbit, la subjugadora Tardes de soledad: homes i dones enfrontats a un destí a la frontera entre la vida i la mort. Tot i que també és veritat que les tragèdies individuals s’emmarquen en un entorn social i ideològic: des de Bad Bunny, amb les seves crítiques socials, fins a la magnètica Sirat o la trepidant Una batalla tras otra, les creacions que ens ha deixat aquest 2025 il·lustren múltiples crisis, que van des de la por a una futura edat fosca en què la felicitat aparent és sinònim d’inconsciència col·lectiva fins a la necessitat de plantejar-se accions radicals, entre la derrota inevitable i l’alleujament nihilista. Dels creadors sembla que ens arribin més pors que no pas alternatives, propostes o esperances.
En aquest 2025 hem continuat donant voltes a temes tan difícils (i encara per resoldre) com els murals de Sixena del MNAC i també s’han notat en el món de la cultura les tensions polítiques amb Israel. Un any en què destaquen el robatori al Louvre o l’obertura del Gran Museu Egipci, sense oblidar fites remarcables com l’exposició antològica de Caravaggio a Roma i, a Barcelona, la mostra de Chris Ware, el còmic elevat a la categoria d’art. En arts escèniques, les noves direccions de festivals com el Grec o Temporada Alta –saldades amb èxit cadascuna d’elles–, l’adeu de Mar i cel i l’aplaudiment rebut per la producció del TNC La corona d’espines. I la reivindicació de la cultura barcelonina i catalana a escala internacional. No només per la presència a la Fira de Guadalajara o per les produccions audiovisuals premiades arreu del món, sinó també per la projecció de figures capitals com Rodoreda i Miró.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
