L’hora de les dones en la diplomàcia

L’alta política i la diplomàcia segueixen resistint-se a una representació més equitativa, i no perquè faltin dones aspirants: cada vegada més formades, en una cultura més i més preparada per a l’equitat, el salt final als quadros en què s’administra el poder de veritat es continua escorrent entre els dits.

Notícies relacionades

El mirall cultural del 2025

Mil imatges, una paraula

¿Canviaria d’alguna manera l’escalada bèl·lica en què ens trobem? ¿Es resoldrien abans i de manera més justa els conflictes? No hi ha ciència ni bola de vidre per respondre a aquestes preguntes, però les diverses perspectives davant els problemes generen sempre oportunitats per desencallar situacions, i la mirada de la dona, sens dubte, no ha entrat amb tota la força necessària en els escenaris clau de la diplomàcia per valorar-ne l’efecte. Ursula von der Leyen o Kaja Kallas són, des de les seves talaies, excepcions a una regla no escrita, i el sostre de vidre que van trencar dones en governs com Jacinda Ardern, Sanna Marin i Nicola Sturgeon es va quedar estancat: ara hi ha altres dones que lideren altres països, com Giorgia Meloni (Itàlia), Sanae Takaichi (Japó), Claudia Sheinbaum (Mèxic) i Mette Frederiksen (Dinamarca), però la proporció no millora: tot just el 13% dels governs estan en mans de dones.

No estaria de més pensar en aquesta desigualtat quan busquem fórmules per bregar amb la complexa geoestratègia d’aquests temps, i no només pensar. L’impuls i promoció de dones talentoses hauria de ser una obligació moral de l’alta política si vol complir els seus objectius. Les dones que entrevistem a EL PERIÓDICO en una sèrie especial que destapa aquesta realitat incòmoda en la cimera del poder donen proves del camí que queda per fer i que sí, que val la pena.