Carlos Alcaraz, un número u a la seva manera

El 13 de novembre es va confirmar l’èxit. Alcaraz va superar Lorenzo Musetti en l’últim duel de la fase de grups de les ATP Finals de Torí i es va assegurar el número u a final de temporada. No va poder completar l’èxit amb el títol de mestre, l’únic gran torneig individual que li falta (no el va guanyar mai Rafa Nadal) juntament amb l’Open d’Australia, que serà el seu primer desafiament del 2026.

A Itàlia va guanyar Sinner, enorme sempre sota sostre, en l’última gran batalla del 2025 entre els dos millors tennistes de l’univers, tan bons com diferents. Mentre el murcià desborda talent, improvisació i alegria, el transalpí és un exemple de fiabilitat, constància i feina.

"Per ser número u he treballat realment molt cada dia. Era un objectiu, però és un viatge que no fas tot sol, sinó amb tot l’equip i la família, amb la gent pròxima a tu que et dona suport tant en els bons moments com en els dolents", va confessar l’espanyol, que ha disfrutat de la temporada més premiada de la seva carrera. Va ser campió de Roland Garros i US Open, finalista a Wimbledon, i es va emportar tres Masters 1000 (Montecarlo, Roma i Cincinnati) i tres ATP 500 (Rotterdam, Queen’s i Tòquio).

La remuntada increïble

No ho hauria pronosticat ningú després d’un començament de curs titubejant amb derrota en els quarts de final de Melbourne contra Novak Djokovic. Llavors, el serbi ja va llançar un vaticini: "en Carlos és un noi fantàstic i fins i tot més bon competidor. És el número u més jove de la història del nostre esport i estic segur que serà més temps que jo al cim", va deixar anar Nole, el millor tennista de tots els temps.

De menys a més, Alcaraz va anar greixant la maquinària a la terra batuda i va aconseguir un triomf increïble davant Sinner a París. L’italià va arribar a tenir tres boles de partit en el quart set, però no va donar l’estocada i el murcià va regnar a Roland Garros després d’imposar-se per 10-2 en el super tie-break del cinquè set de la final més fluixa de la història del torneig: 5 hores i 29 minuts. Va ser, sens dubte, el millor partit de l’any i un episodi més en una rivalitat que ja es compara amb la viscuda per Nadal i Federer o per l’astre balear i Djokovic.

La glòria parisenca va arribar setmanes després de la volcànica estrena del documental de Netflix dedicat al murcià: Carlos Alcaraz: a mi manera. En tres episodis s’oferia un recorregut per la vida professional i personal de l’espanyol per mitjà d’imatges inèdites i testimonis del seu cercle més pròxim.

Els focus es van centrar en les seves festes a Eivissa, les seves desconnexions fora de les pistes i aquest caràcter obert propi d’un jove de vint anys que es vol escapar del rigor absolut de la cultura esportiva. Alcaraz fuig de l’estil robòtic i encotillat d’altres mites. S’estima més l’espontaneïtat i l’espurna en totes les esferes, cosa que de vegades s’ha confós amb falta de preparació o professionalitat.

Divorci sonat

Notícies relacionades

La trampa dels "nens prodigi"

El nou relat

Els resultats han donat la raó al número u, que va enllaçar tres finals de Grand Slam seguides el 2025: París, Londres, Nova York. Només va perdre a l’herba de Wimbledon, on ja s’havia coronat dues vegades, igual com a Roland Garros i el US Open. Suma sis Grand Slams i domina el cara a cara amb Sinner per 10-6.

Va acabar l’any perdent-se per lesió la Copa Davis, un altre torneig que falta en el seu palmarès, i obrirà el nou curs a Austràlia, on no ha passat mai dels quarts. En aquest repte ja no l’acompanyarà Juan Carlos Ferrero, el seu tècnic dels últims set anys. Alcaraz va anunciar una ruptura que apunta a motius econòmics i contractuals. La relació de l’extennista amb el pare de l’astre era complicada, amb desavinences en l’àmbit de les acadèmies, els viatges i el sou que havia de percebre Ferrero.