Avís abans del clàssic

Durant una estona, al Camp Nou se li va encongir el cor, i als culers més pessimistes els va començar a venir el mal pensament que la Lliga s'escapava, que el Betis ja en va fer una d'aquestes en els temps de Ronaldinho, que set punts al Madrid no hi hauria manera de recuperar-los i que ja veurem què passa dimecres al Bernabéu, que després del partit de Cornellà només faltava això, que aquest Barça va perdent força. Però enmig d'aquest fatalisme es va imposar el nou aire culer, el que no deixa de creure ni es deixa anar tan fàcilment, l'esperit que ha construït el Barça de Guardiola, i la confiança es va convertir en un crit, i el Camp Nou va rugir fins a empènyer els seus cap a una valuosa victòria, un triomf que qui sap si acabarà valent la Lliga. Un triomf que ajudarà l'equip a arribar intacte al cara a cara amb el Madrid.

Va costar, caram si va costar, i per això l'estadi ho va celebrar amb més entusiasme, conscient que havia estat molt a prop de tirar més de mitja Lliga per la borda. Un gol d'Alexis a 18 minuts del final, quan el rival jugava amb 10 homes, que després va arrodonir Messi de penal (¡al·leluia!), va tornar a posar ordre en un partit que l'equip va anar a poc a poc perdent de vista, en un fenomen que ha patit sovint a fora, però desconegut al Camp Nou. El Betis va aconseguir la gesta de fer un gol a Valdés a casa, cosa que a la Lliga no passava des del mes d'abril passat, i va estar a prop d'imitar el seu veí, el Sevilla, i pispar-li dos punts, sense necessitat que el porter, Casto, salvés un sac de gols com Javi Varas.

MUNDIAL I PILOTA D'OR / Era dia de gestos i celebracions. Gestos per a l'últim company caigut, Fontàs. Per desgràcia, es va haver de preparar una altra samarreta amb missatge, «força i ànims, Andreu», que va contemplar el detall des de la llotja, amb crosses, al costat d'una altra cama trencada, la de Villa, encara que a ell li queda el consol i l'esperança de poder tornar abans que acabi la temporada. Ja són quatre samarretes escrites per combatre amb un cop d'alè quatre desgràcies. Primer Afellay, assegut també a la llotja; després, Tito Vilanova («d'aquesta també ens en sortirem»), que ahir va acompanyar Guardiola a la banqueta, aixecant-se unes quantes vegades i xiuxiuejant-li un consell rere l'altre; al Japó es va trencar Villa, i dijous, el jove Fontàs. Quatre cops, quatre respostes, quatre signes dels estrets vincles que uneixen aquest equip més enllà del camp.

També la manera d'oferir el Mundial de clubs i la Pilota d'Or va respondre molt al guió guardiolenc que s'imposa en aquest tipus d'actes. Allà hi havia els dos trofeus i cap allà van anar Puyol i Messi per alçar-los i mostrar-los a l'afició. Sense més ostentacions. Res d'entretenir-se, el temps just, sense exhibicions, ni xous, no fos cas que l'equip sortís a jugar com si seguís a la passarel·la. I no ho va fer, tot i que li va costar espolsar-se un Betis atrevit, i va haver de ser Valdés el primer a aparèixer. I no un cop, dos cops, abans que Xavi, després d'una rematada al pal de l'home que apareix quan i on menys se l'espera, Cesc, i Messi encarrilessin el que semblava que seria un altre passeig al Camp Nou.

Notícies relacionades

El Barça s’assegura Montjuïc per si no reobre el Camp Nou

De Chen a Alan

CENT VICTÒRIES AMB GUARDIOLA / I així va ser durant una bona estona, encara que el Barça es va anar enredant i el Betis mai es va quedar enrere, molt més valent i amb més bon gust que la majoria. Fins que burxant burxant, va anar trobant forats i va aconseguir el que semblava impossible, un 2-2 que va recordar el que va passar a Sant Sebastià, aquell empat imperdonable, aquells dos punts perduts que tant es troben a faltar.

El panorama tenia mala pinta i els ànims es van encendre quan l'àrbitre no va xiular un possible penal a Iniesta. Però va aparèixer Alexis, que va escampar els fantasmes, i després ja sí que no li va quedar cap més remei que assenyalar el que tant els costa. No va ser una caiguda, va ser una mà menys clamorosa que la de Cornellà. Guardiola ja suma 100 victòries a la Lliga. Ho ha fet més ràpid que ningú, en 132 partits, batent un històric madridista, Miguel Muñoz (139 partits). Un altre rècord blanc enderrocat. I, ara, més Madrid. Més Mourinho. El clàssic interminable ja està de tornada.