Pa amb tomàquet i botifarra

Pocs dies després que el Tribunal Constitucional enviés una botifarra enriquida amb additius indissolubles a la decisió en referèndum dels catalans sobre l'Estatut, el presidentRosell ha proclamat les virtuts mundials del matrimoni entre el pa amb tomàquet i el pernil extremeny. Si es tracta de fer cicatritzar ferides, com diriaZapatero,res millor que exaltar la rica multiplicitat de la gastronomia espanyola. Ara només cal esperar que els pe-

nyistes blaugranes andalusos, sobretot els de Jabugo, no se sentin discriminats per l'exclusió del seu pernil del maridatge.

La metàfora del pa amb tomàquet i el pernil ibèric és la dels temps que estem vivint: un grup de sensacionals jugadors catalans i/o del Barça estan portant el futbol espanyol al cim del món. Amb independència del que acabi passant, el Barça ha aportat al futbol mundial no només una generació de futbolistes sensacionals sinó també uns futbolistes sensacionals que juguen amb un estil reconeixible, el segell Barça, mal que li pesi aFernando Hierro.

En canvi, Del Bosqueva parar el primer dia les crítiques fàcils aBusquets amb un elogi poc comú: «Si fos futbolista m'agradaria serBusquetsperquè ho fa tot bé». I punt. Xavi iIniesta marquen els temps dels partits com no ho ha fet cap altre mig camp a Sud-àfrica. Com va dir Casillas poc abans del 0-2 quan li preguntaven perMessi:«L'únic que m'amoïna és queXavitingui el dia». IXavijuga amb la pilota com vol, perquè «si tu tens la pilota, l'altre no la té». En detalls com aquest, la mà deCruyffés molt més visible en la selecció espanyola que en l'holandesa.

Per tot plegat, perquè l'admiració mundial per aquests nanos és un reconeixement al planter del Barça i perquè en els orígens d'aquest estil hi ha una llarga seqüènciaMontal-Cruyff-Núñez-Guardiola-Van Gaal-Laporta,el final precipitat de la presidència d'honor de Cruyff és una mala notícia per al Barça. Estic d'acord ambRosell: Cruyff és un símbol del barcelonisme i un mite vivent.Ergo,l'assumpte no es pot despatxar invocant buits legals. Aquestes coses es parlen, amb tacte, amb ganes d'arribar a un acord.

Notícies relacionades

Alcaraz s’acomiada en quarts de final i deixa orfe Madrid

Una regatista d’estirp a l’equip espanyol

HaURIA estat preferible que Rosell hagués parlat clar i hagués admès el que salta a la vista: que no volCruyff de president d'honor. Està en el seu perfecte dret. Al cap i a la fi, és el president, i el més votat de la història. En ell coincideixen la legalitat i la legitimitat. Per aquest motiu encara em sembla més exigible que digui clarament el que pensa. La campanya electoral, on n'hi havia prou de no cometre cap error i d'acontentar tothom, ja s'ha acabat. Ara és hora de prendre decisions i explicar-les. Perquè si la resposta és «el que digui el soci», el soci ha de saber què pensa el seu president. El resultat de tot plegat ha estat un episodi difícil d'entendre dintre de l'ambient futbolístic mundial, que divideix un club de tradició caïnita i que no concilia gens ni micaamb l'eslògan d'un Barça que ha de ser de tothom.

Se n'ha anatTxiki,amb la discreció acostumada, i arribaZubizarreta a la secretaria tècnica del club. Se'm disparen tota mena de records d'un paio d'una peça que va haver d'aprendre a guardar la porteria des de dos metres fora de l'àrea per exigències del guió. Encara el veig a ell i a Guardiola caminant sobre la gespa de Wembley la vigília de la final de la Copa d'Europa del 92. EnPep li va dir: «Mira, els 39 graons de la glòria. Tant de bo puguis pujar tu a buscar la copa». IZubili va contestar: «No, Pep, l'important és que tots nosaltres siguem els primers a pujar-hi, independentment de qui l'agafi». El maig de l'any que ve podrien tornar a Wembley més calbs i més savis, amb un nou paper en la història del club, una història que no hauria de ser sinó una font de fortalesa.