Flick respira una mica amb l’‘efecte Fermín’

A l’espera que Raphinha torni a la gespa –no la trepitja des del passat 25 de setembre–, l’alemany recobra la calma, i fins i tot el somriure, gràcies a Fermín. No hi ha més motiu d’esperança per al Barça que ell. I això li permet, a tan sols quatre dies de visitar el Bernabéu, ocultar les disfuncions d’un equip a qui ni tan sols acabar golejant 6-1 a la Champions li permet disfrutar completament, conscient que continua sense ser el que va ser.

A Flick se’l va veure feliç, fent fins i tot salts d’alegria. Es va passar de les tres botifarres, després de l’alliberador gol d’Araujo al Girona en el temps afegit, al somriure còmplice del tècnic, que no ha trobat encara la manera d’ajustar la seva maquinària.

Ni 25 segons de partit es portaven quan Szczesny va treure les seves manyoples per evitar el gol grec quan el públic gairebé no s’havia assegut a les grades de Montjuïc, un estadi confortable per als aficionats rivals –se sentien més els 2.800 aficionats de l’Olympiacos que els 43.000 blaugranes–, a més de no sentir-se còmode el Barça en la seva relació amb la pilota. Era gairebé un destorb, se la treien de sobre, i hi tenia més contacte Tek que Pedri, cosa que delatava la gravetat del problema.

Joc irregular i imprecís

Hi va haver moments, especialment en la primera meitat, en què el joc blaugrana era discontinu, irregular i, sobretot, imprecís, malgrat que el tècnic ja sembla haver elegit la seva parella favorita de centrals: Pau Cubarsí i Eric Garcia. I amb Pedri, el robatori del qual va precedir el 2-0 firmat per Fermín.

Curiosament, els dos centrals amb millor peu. Però ni així tenia una sortida adequada des del darrere, deixant en massa ocasions una responsabilitat tan gran al veterà meta polonès. El futbol del Barça, de l’imberbe Barça (tenia una mitjana d’edat de 23 anys i 214 dies, el segon més jove en la història de la Champions, només superat pel presentat el 2011 contra el Borisov, amb 23 anys i 93 dies), no té la frescor i la coralitat que va exhibir la temporada passada.

Resulta, sobretot, precari en atac, on ha perdut la peça que harmonitzava tot des de la pressió i, alhora, la definició. «És clar que ho trobo a faltar, és clar que sí», confessa Flick des de fa dies en què no deixa d’enyorar Raphinha. No només li han canviat a l’alemany les seves emocions després d’arribar a Barcelona, sinó que admet les seves sensacions, i de forma transparent, una cosa que no feia abans, com aquesta reiterada nostàlgia pel capità brasiler.

Però resulta normal perquè el seu equip es presentarà diumenge al Bernabéu emetent senyals preocupants, incapaç com és de tancar la seva porteria a zero. No ho fa des del passat 21 de setembre amb aquell 3-0 al Getafe a la muntanya olímpica. Des d’aleshores, ha encadenat sis partits recollint en algun moment la pilota de la seva xarxa.

Un Barça estrany

Notícies relacionades

Sanció d’un partit per a Hansi Flick, que no podrà asseure’s a la banqueta del Bernabéu contra el Reial Madrid

Una Juventus en hores baixes posa a prova el Madrid abans del clàssic

I així, turmentat en un dubte existencial, confiat que Lamine s’oblidi de les seves molèsties al pubis i es retrobi amb Lamine, Flick està preparant un clàssic «tremend», com ell mateix el va qualificar després de golejar l’Olympiacos. No decidirà res –arriba a finals d’octubre amb tot per fer encara a la Lliga, i en el pitjor dels casos l’esvoranc de l’avantatge blanc seria de cinc punts–, però sí que marcarà de nou la fiabilitat d’un Barça estrany. Un Barça estrany.

Amb l’‘efecte Fermín’, potser, no n’hi ha prou. Però sí que hi ha la certesa que el Barça el necessita tant com l’aire amb què respira. «Ha jugat un partit sensacional. Marca, corre, és molt complet. Ha fet tres gols, el primer molt important. És pura confiança, ho té tot. És dinàmic i també necessitem la seva velocitat», va explicar Flick en un inacabable, i alhora inusual, catàleg d’elogis cap a l’andalús que li ha portat una mica de calma. I això, en temps de dubtes sobre el seu equip, que no surt del laboratori, és el millor tresor. Més encara si hi ha un clàssic a la cantonada.