¿És viable en el futur el model econòmic actual?

Sí. Tots els clubs, grans i petits, poden ser viables si aconsegueixen anteposar la gestió professió al fanatisme. Però, lamentablement, en el panorama internacional són excepció els clubs, siguin societats anònimes o no, que presenten resultats positius. Hi ha exemples a seguir de gestió econòmica professionalit-zada, com el Manchester United o l'Arsenal, però són pocs.

El futbol és un fenomen d'abast global, de manera que aquells clubs que realment aconsegueixen consolidar la seva marca en aquest mercat global són els que tenen possibilitats d'obtenir resultats positius. Aquí és on entra una gestió racional i professional amb criteris estrictament empresarials. Posem un exemple pròxim: el Barça. Ha consolidat una imatge mundial molt positiva a conseqüència de diversos aspectes: els títols i el bon joc, el fet d'estar bàsicament format per jugadors del planter, i ser el menysmercantilistadels grans clubs mundials (patrocini d'Unicef). I la millora d'aquesta imatge l'ha rendibilitzat a través delmarxandatgei els drets de televisió, en els dos casos gestionats de forma externa (Nike, Mediapro, Champions

League…). Però com a espectador extern em sorprèn que, tenint aquests serveis –que són els que proporcionen els ingressos principals– externalitzats, hagi augmentat enormement, tant en nombre de persones com en cost, la nòmina del personal. La lògica empresarial diu el contrari, que quan externalitzes has de reduir la nòmina del personal i no augmentar-la.

És veritat que el Barça ha incrementat enormement els seus ingressos fins a situar-los entre els primers del món, però també és veritat que el creixement de les despeses ha anat exactament en la mateixa direcció. A simple vista, i sense una anàlisi profunda, això no és precisament símptoma d'una gestió exemplar, professional i empresarial en aquest club. Com tampoc ho és la incapacitat per rendibilitzar un dels seus actius més importants: el planter, el millor del món i al qual no se sap treure partit econòmic. Perquè la veritat és que el Barça no sap vendre jugadors. Recordem l'Ajax dels anys 70, que tenia capacitat no només de proporcionar jugadors al primer equip sinó de realitzar bons traspassos dels que no hi tenien cabuda.

Estic orgullós que el Barça sigui un dels pocs clubs espanyols que mantenen el model d'un soci, un vot,i voldria que sempre fos així. Però vull que el meu club tingui la millor gestió i no sé qui ho vigila. Un control que impedeixi que quan s'externalitza augmentin les despeses, o que impulsi millores en els ingressos per traspassos de jugadors, fins i tot del planter. No n'hi ha prou exigint a la junta un aval elevadíssim

–amb el qual no estic d'acord, perquè impedeix a molts socis plantejar-se competir per la presidència–,

Notícies relacionades

El macrofestival d'escalada Climbing Madrid celebra l'esperit de superació

L’Olympiacos arrasa per forçar el cinquè partit al Palau

perquè hi ha diverses maneres d'evitar l'obligatorietat de fer-lo efectiu de veritat i mai arriba a executar-se. N'hi hauria prou amb el traspàs d'un jugador estrella (comMessi, Xavi, Iniesta…) per generar uns beneficis que evitarien haver de pagar l'aval. Per això aquesta fórmula no és la més adequada.

En molts casos, en àmbits diferents del futbol, a més d'un òrgan directiu (consell d'administració o junta) hi ha un òrgan de supervisió que, en nom dels socis i amb independència de la junta, vetlla i alerta sobre la correcta actuació en l'aspecte econòmic. Crec fermament que és el que necessita un club com el Barça: un òrgan que, a més, permetria al soci un nivell d'exigència més gran en la gestió econòmica del club, i faria que, en definitiva, pogués sentir-se méspropietarii menysclientde l'entitat. H