"Som com una família"

A Gallifa (Vallès Occidental, 171 habitants) emancipar-se ja no significa necessàriament anar-se’n. L’Ajuntament combat l’èxode de joves per la falta d’habitatge amb una estratègia conjunta amb la Diputació de Barcelona: rehabilitar habitatges envellits, buits o degradats per incorporar-los al parc de lloguer assequible del poble a través d’habitatge o masoveria urbana.

Dos joves de Gallifa, Mariona Berenguer i Pol Granell, expliquen com han aconseguit poder emancipar-se sense haver d’abandonar el que és el seu entorn.

Emancipar-se sense marxar

Mariona Berenguer (26 anys) tenia ben clar que, si tenia on viure, no s’emanciparia en un altre poble. Ha viscut tota la seva vida a Gallifa. Abans ho van fer els seus avis, després els seus pares i ara ella ha pogut iniciar la seva pròpia etapa sense trencar la continuïtat familiar. Treballa a Danbel, una distribuïdora de perfums i cosmètica exclusiva, a Caldes de Montbui. S’ha instal·lat fa tan sols dos mesos en l’últim dels tres apartaments rehabilitats de la finca Can Munné, un bloc degradat dels anys 40 del qual han sortit diversos apartaments petits destinats a l’emancipació de joves del municipi.

Per ella, l’emancipació dins del poble on va créixer significa iniciar una vida pròpia sense anar-se’n del lloc on sent que pertany. "És una llibertat, una independència personal en què pots créixer i experimentar noves obligacions", explica, i afegeix que sense una oportunitat així quedar-se a Gallifa li hauria sigut molt complicat per la falta d’oferta. "En aquest poble hauria sigut complicat", explica.

Berenguer es troba a gust amb el municipi perquè és petit, perquè "som com una família" i perquè la natura de l’entorn forma part del seu dia a dia. Surt amb bici, fa esport diàriament i valora la tranquil·litat que hi ha: "Sempre tiro pel poble", afirma quan se li planteja el dubte entre quedar-se o marxar a un entorn més urbà.

El seu futur encara no està completament dibuixat, però té clar que vol seguir a Gallifa, construir un futur allà i que el poble no es quedi sense relleu. "Espero tenir fills i donar la possibilitat al municipi que no es mori", conclou.

Arrelament, però més cotxe

Pol Granell (29 anys) representa una altra via d’arribar a la mateixa destinació. Tot i que ell no va néixer a Gallifa, arran de passar els caps de setmana a casa dels avis paterns va començar a construir un vincle amb el poble. Quan va arribar el moment d’emancipar-se, va tenir clar que ho volia fer allà. Ara fa més de tres anys que viu també a Can Munné, en un dels apartaments rehabilitats per part de l’ens local, amb el suport de la Diputació.

Notícies relacionades

El futur dels bancs: ¿formigó o fusta?

Bàrcino en quarantena

Treballa com a comercial de plàstics i dessecants a la Roca del Vallès, teletreballa dos dies a la setmana i no creu que viure a Gallifa sigui un inconvenient, sinó al revés: "Aquí es respira tranquil·litat, va tot a un altre ritme", comenta. Per ell, el pis ofereix un lloguer assumible i la possibilitat de continuar vivint on se sent arrelat.

El seu relat, però, també té espai per a les renúncies. Reconeix que viure en un poble petit obliga a dependre del cotxe, a desplaçar-se per fer la compra o per accedir a altres serveis i assumir que el nucli social es troba fora.