La ‘Barcelona despoblada’ rehabilita habitatge per atraure els joves

La realitat de les grans ciutats de Catalunya contrasta amb la dels municipis rurals que es troben en perill d’extinció, sempre assetjats per la despoblació. Un desafiament a què paradoxalment també s’enfronta la província de Barcelona, on les grans densitats poblacionals al voltant de la capital conviuen amb les de pobles de tan sols uns quants centenars d’habitants com Gallifa (Vallès Occidental, 171 habitants), Sora (Osona, 225 habitants) o Vallcebre (Berguedà, 260 habitants).

Segons les últimes dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) del 2023, un de cada tres municipis de menys de 1.000 habitants de la província va registrar un saldo migratori negatiu entre la població de 15 a 34 anys. De la mà de la Diputació de Barcelona, aquests municipis estan llançant petites iniciatives de lloguer assequible en habitatge rehabilitat a partir d’escoles, masies o equipaments municipals en desús per tal d’aconseguir atraure joves i fomentar així l’arrelament a favor de la supervivència de les poblacions.

Sortir de la fatalitat

"Hem sortit de la fatalitat que en aquests municipis rurals no hi ha futur: si t’hi esforces, sí que n’hi ha", assenyala a EL PERIÓDICO l’alcalde de Gallifa, Mateu Comalrena. La localitat vallesana és una de les que treballen amb la Diputació per generar oferta d’habitatge. Primer, va impulsar el registre de solars sense edificar i després va rehabilitar el 2021 un habitatge unifamiliar cedit al consistori per destinar-lo a protecció oficial per a joves; més tard va fer el mateix a la finca Can Munné. En un cas més recent, la reforma es va fer per etapes i es van entregar les claus de l’últim apartament fa tres mesos.

"L’acompanyament tècnic i econòmic de la Diputació als municipis més petits els dona eines i afavoreix que els més joves puguin accedir a un habitatge", resumeix Gemma Badia, diputada d’Habitatge de l’ens provincial i alcaldessa de Gavà. "No es tracta únicament de falta d’habitatge: per als petits municipis és clau comptar amb pisos assequibles, per atraure gent jove i sostenir l’estructura econòmica", explica David Mongil, cap de l’Oficina d’Habitatge de la Diputació, que es marca com a objectiu "contribuir que la gent no hagi d’anar-se’n del seu poble".

Segons les dades de l’Idescat, un total de 3.844 veïns de municipis de menys de 2.000 habitants de la província de Barcelona es van traslladar a ciutats de més de 50.000 veïns. A Gallifa, per exemple la caiguda demogràfica de l’última dècada ha anar acompanyada d’un descens de la població jove i d’un parc residencial envellit: dels seus 130 habitatges familiars, 58,10% superen els 45 anys de vida. La localitat va tocar fons demogràfic amb 167 veïns l’any de la pandèmia, el valor més baix dels últims 15 anys.

Vivenda per sobreviure

Un altre exemple de com combatre la despoblació a través de l’atracció de joves és el de Vallcebre. El diagnòstic és clar des de fa anys. "Era una qüestió de pèrdua d’habitants, falta d’habitatge i envelliment de la població", explica Jordi Lapuente, primer tinent d’alcalde. Ja el 2010 el consistori va elaborar un estudi de viabilitat d’habitatge social i, a partir d’aquí, va encadenar intervencions: Cal Mestre, una antiga residència del mestre al costat de l’escola; la masia de Castellnou, que va combinar ús residencial i projecte d’emprenedoria; Can Costa, la rehabilitació de la qual va permetre adjudicar quatre habitatges de protecció oficial; i les antigues escoles de Sant Julià, reconvertides en lloguer social.  

La lògica del programa de la Diputació parteix d’una idea clau: abans de construir, s’ha de mirar quin patrimoni hi ha. "El primer que fem és comentar als ajuntaments que prioritzin intervenir en el teixit residencial que ja tenen, als edificis que ja hi ha", diu Mongil. I afegeix que, "si els ens locals tenen algun habitatge en desús, el primer que fan és oferir ajudes per rehabilitar i promocionar un ús assequible".

Però el problema als pobles no és només la pèrdua de joves. Els que volen quedar-se no troben on independitzar-se perquè el mercat de lloguer és quasi inexistent i el parc d’habitatges està envellit i poc adaptat a les necessitats actuals. "A Gallifa el problema és la falta d’habitatge: totes les cases estan ocupades i no n’hi ha de disponibles", aclareix Comalrena.

Per a Vallcebre, l’habitatge tampoc és una qüestió menor. "És ser o no ser d’un petit municipi", afirma el regidor Lapuente. I afegeix que, quan una família s’instal·la al poble, ocupa una casa i, al seu torn, pot sostenir l’escola, obrir un negoci o mantenir activitat durant tot l’any. "És un plaer veure ara rehabilitats els habitatges municipals que abans estaven abandonats i a punt de caure", conclou Lapuente. Gallifa, de fet, ja planteja una segona fase del seu projecte: oferir sòl públic als joves perquè puguin continuar vivint al municipi quan deixin els apartaments d’emancipació.

Un mapa rural

Notícies relacionades

El futur dels bancs: ¿formigó o fusta?

Bàrcino en quarantena

Amb poc més de 200 habitants i una demografia envellida, Sora ha vist com els joves en edat d’emancipar-se acaben marxant per la poca oferta d’habitatge. L’Ajuntament també disposava de patrimoni públic i equipaments en desús que es van traduir en habitatge assequible. Amb el recolzament de la Diputació, l’antic edifici del consistori es va rehabilitar i es va transformar en dos allotjaments dotacionals per a joves.

El repte de la despoblació és especialment visible en el mapa rural barceloní.