La desolada afició va formar cues de més de 200 metres per acomiadar-se del jugador blanc-i-blau

«Em vaig assabentar de la mort de Dani per Lopo, a l’autocar. I durant molta estona vaig ser incapaç de recordar ni una sola imatge d’ell. Només em venia al cap la dels seus pares, amb qui vaig estar el dia de la celebració de la Copa del Rei. Són més joves que jo, imagineu-vos com em sento», explica Miguel Ángel Lotina, exentrenador de l’Espanyol. I aquesta és només una més de les 14.000 persones que recorren desolades l’estadi de Cornellà-el Prat per acomiadar-se del capità blanc-i-blau.

Ni la llarga espera ni un sol implacable importen a l’afició blanc-i-blava, que al llarg de quatre hores –de les 14 a les 18– envolten mig estadi per veure l’emotiu i cada vegada més gran santuari dedicat a Jarque i donar l’últim adéu al fèretre. A les 10 del matí ja hi ha qui espera per pujar a l’avantllotja, on hi ha instal·lada la capella ardent, i són testimonis de la desfilada de corones que se sumen a l’homenatge. Del Barça a l’Albacete, clubs de tot Espanya han volgut tenir un últim gest cap al defensa periquito.

Dos pisos per damunt, un escut floral de l’Espanyol –també hi havia el del seu primer club, el Cooperativa de Sant Boi– presideix l’última estada del jugador. Els últims a pujar-hi troben a més una samarreta del Vila-real damunt del taüt, tancat, amb el nom i el dorsal de Jarque. L’ha portat Ernesto Valverde, amb qui va arribar a la final de la UEFA.

«He compartit moltes coses amb Jarque –assegura el preparador del Vila-real–. Ha sigut un jugador a qui m’ha encantat conèixer, sobretot pel que ha donat al club, dins i fora del camp». Jordi Casals, president del futbol català i nascut a Sant Boi, igual que Jarque, se suma als elogis: «Quan algú mor tothom parla bé d’ell, però els que coneixíem Dani sabem que era una bona persona. Va sortir del futbol modest i mantenia aquests valors», explica orgullós.

Els aficionats passen lentament davant del taüt, però quan les mirades entreveuen la família de Jarque o els companys d’equip, la vista cau a terra immediatament. Massa dolor. A la sortida de l’estança, hi ha qui s’atura a contemplar el santuari del capità des de dalt, una perspectiva privilegiada. D’altres, prou feina tenen per contenir el plor i eixugarse les llàgrimes.

L’escena no és futbolística. Ni la pitjor derrota sobre la gespa hauria provocat tant desconsol. A més a més, gent amb samarretes de l’Espanyol, però també del Barça, del Madrid, del Sevilla o del València abandonen l’estadi amb el mateix gest compungit.

Notícies relacionades

Piastri triomfa en una altra cita sense sort de Sainz i Alonso

Ruud trenca a Madrid la maledicció que el turmentava

Com si es resistissin a anar-se’n, conscients que la pròxima vegada que tornin a aquell camp els faltarà alguna cosa, molts se sumen a una nova cua per firmar als llibres de condolences. «Un periquito més ens guiarà des del cel», firma un; «El teu nom estarà a l’estadi com ja ho està als nostres cors», escriu un altre.

La gent s’allunya finalment de l’estadi i s’endinsa capcota pels carrers de Cornellà. «Estem tots entristits, però a qui se li ha tallat la vida és a Jarque –reflexiona Lotina–. Nosaltres seguirem amb la nostra vida, però els seus pares i la seva parella seguiran vivint el dia d’avui d’aquí 20 anys».