Sensacions abans de la Diada

Aniré a la manifestació de la Diada com fa més de 30 anys, amb aquella incertesa, quan ens preguntàvem, en veu baixa, si arribaríem als 30.000? Com l’any 2012, quan l'esperança es va transformar en estupor massiu, mirades d’incredulitat, de satisfacció? O bé com les següents: demostracions de força i un cert cofoisme, les primeres; i una sensació de sentir-nos Sísif arrossegant la pedra enorme fins gairebé al cim per veure, indefectiblement, com la roca sempre roda cap avall, les últimes? No.

Sé del cert que serem molts, no em sorprendré pas i no estic gens satisfet ni orgullós del que ha passat des de l’1 i el 3 d’octubre. Aquells tres dies ens vam apoderar del nostre destí, aguantant les agressions de la policia espanyola (ni oblit ni perdó), sortejant tot tipus de boicots i rebentant els corsés autonomistes i porucs d’alguns dels nostres partits, aturant el país. Després, República interruptus, abandonada, no defensada, tres dies de silenci, empresonaments i exilis.

El dia 11 em manifestaré per la República i recriminaré als polítics, que són majoria al Parlament, l’excés de retòrica i la justesa de fets; també interpel·laré a tothom, a tots nosaltres: mereixem ser lliures quan aviat es complirà un any de l'empresonament d’en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart? Com ho hem pogut permetre els més de 2.100.000 votants, per tant, majors d’edat, que hem anat donant suport, aquests darrers anys, als partits que portaven la independència al seu programa i hem votat al 9-N i l’1-O? Com ho permetem, encara avui?