"M'han robat el mòbil al transport públic dues vegades en sis mesos i els Mossos em diuen que no hi poden fer res"

Sóc una dona que estima Barcelona, la ciutat on treballo, on m’esforço cada dia i on, com tantes altres, m’hauria de sentir segura. Però no és així. He patit dos robatoris de mòbil en només sis mesos al transport públic. No és només un mòbil: és la impotència, la por, la sensació que ningú et protegeix. I el més desesperant? Que vaig poder localitzar exactament on era el telèfon, a Badalona. Vaig anar als Mossos, vaig posar la denúncia, vaig donar tota la informació i la resposta va ser: "No podem fer gaire res".

Com pot ser? Com pot ser que quan es fa un pla Kanpai ens obrin els telenotícies amb imatges de macroredades espectaculars i dispositius amb llums blaves, però quan a una ciutadana li roben dues vegades, ningú fa res? Com pot ser que el meu telèfon, igual que el primer que em van robar, acabi a Badalona i després, com si res, viatgi fins a l’Avenue Al Quds de Tànger, al Marroc? Tot això, amb absoluta impunitat.

Estem parlant de seguretat, però també d’igualtat. Perquè les dones, quan ens roben, quan ens sentim vulnerables, també patim una violència que va més enllà de l’objecte material. És una inseguretat que ens afecta a totes, que limita la nostra llibertat de moviment, que ens fa mirar enrere al carrer o sentir-nos desprotegides al metro.

Jo vull creure en la Barcelona que aposta per la justícia social, la convivència i la igualtat, però això només serà possible si les administracions, des del Govern fins als ajuntaments, passen dels anuncis a les solucions. Les macroredades de cap de setmana queden molt bé a les notícies, però el dia a dia continua igual: som nosaltres, les de sempre, les que anem en metro, les que tornem soles a casa, les que patim les conseqüències.

Barcelona ha de ser una ciutat segura per totes. No podem permetre que la resignació s’instal·li a la nostra vida quotidiana.