"Al Port de la Selva, l’estiueig és una institució patrimonial"

Al Port de la Selva, l’estiueig no és només vacances, és una institució patrimonial. Famílies de la burgesia catalana hi tornen cada any amb la puntualitat d’un rellotge suís. L’estiu no es viu: es conserva, es transmet i, si cal, es reforma amb gust nòrdic.

Els avis, que van descobrir el poble quan les cases tenien humitats i encant, hi van trobar el lloc ideal per descansar de responsabilitats. Van saber veure-hi potencial: una manera elegant de dir oportunitat immobiliària. Van comprar una menorquina "amb molt d’encant". Avui, la mateixa embarcació -restaurada amb detall i batejada amb nom d’àvia- serveix per fer sortides a les cales, fotos i prendre cava. Més que un mitjà de transport, és una declaració d’estil.

Els fills, benestants formats en escoles de prestigi i experts en fer créixer negocis familiars, han convertit l’estiueig en rutina eficient. Cafè llarg, mòbil a la mà, correus resolts entre banys i mirada de rendibilitat fins i tot a la platja. Navegar amb la menorquina no és tant una activitat com una demostració de continuïtat simbòlica.

Tot segueix igual, i aquesta estabilitat dona seguretat. A vegades, pengen una estelada al balcó -no com a acte de rebel·lia, sinó com a accent cromàtic que combina amb la paret blanca de la façana.

Els néts -plenament adaptats a la nova burgesia global- arriben en grups sincronitzats en estil i actitud. Samarretes de marca, pantalons curts perfectament arrugats i sabatilles destalonades. Cares serenes, pell cuidada i seguretat vital no tant per meditació com per privilegi hereditari amb el que han estat ungits. També són indepes, amb estelada a la motxilla que es desplega per la foto de grup.

Patriotisme discret, però digne d’Instagram. Així, tres generacions donen continuïtat a una manera d’habitar l’estiu. Discreta, elegant i sense estridències -com ha de ser quan no cal lluitar per res-.

Mentre el preu de l’habitatge puja, les botigues tanquen, els joves locals marxen i arriben persones migrants en precari per garantir els serveis, un estiu més, ells hi són.

Amb les mateixes cases, horaris i frases: "Aquí, on sempre hem vingut". Com si fos un dret, i no un privilegi blindat per generacions.