Adéu a Discos Castelló: recordar el romanticisme de les petites coses

Recordo perfectament quan Discos Castelló va canviar els vinils pels  CD als prestatges, i com jo vaig travessar durant anys aquell llarg  passadís digitalitzat per anar al fons de la botiga, amb vinils de  segona mà. No cal entrar en l'etern debat de què sona millor: és  evident que als grans segells discogràfics (i a moltes botigues) els  ha importat poc o res la filosofia de la música com a obra de culte  (adoptant la filosofia dels diners) i que se'ls han escapat moltes  coses durant massa temps.

Tant si hem rebut la revolució digital amb  els braços oberts com si ens l'han imposat, havent de suportar el  menyspreu de tot aquell públic potencial que consumeix la música (en  lloc d'apreciar-la, d'admirar-la com a obra d'art), i, encara més  greu, dels suposats experts tendenciosos, ara estem on estem:  submergits en la mateixes tendències que marca aquest 'públic  potencial'.

I arrossegar tothom ha estat un error que, no només han  fet abans, sinó que tornaran a fer. La banalització del format (el CD  per l'MP3) ha provocat que la gent hagi assumit que ja no necessiti  comprar els CD. L'efecte psicològic és terrible. Ja no 'compro el CD',  no el necessito, només 'compro la música'. Però les persones, tan  acostumades al fet material que ja no recordem el romanticisme de les  petites coses, hem assumit que si no ens venen un format físic, ens  estan venent fum. ¿Tanta evolució tecnològica per acabar escoltant  música en format comprimit mitjançant alguna ràdio digital a la carta  (mal anomenada plataforma d'streaming)? Hi ha un abisme  entre els suposats experts i els vertaders amants d'un art: els  primers creuen conèixer la veritat imposada i l'assumeixen com pròpia,  els segons sabem que l'art expressa la veritat per si mateixa.