"La generació Z estem molt preparats acadèmicament, però molt poc per la vida"

A la meva generació ens van mentir. Des de l’escola fins a l’entorn familiar, ens van fer creure que si t’esforçaves, estudiaves i tenies un objectiu, al final es compliria. Que tots ho podíem fer tot, que viuríem bé i que teníem un futur brillant per davant. Tant ens van enganyar que ara, amb 27 anys, molts de nosaltres ni tan sols tenim un sostre propi.

El xoc de realitat després d’esforçar-te és tan gran que l’esperança amb la qual havíem estat criats, de sobte, desapareix. I aquesta pèrdua ens deixa més a la deriva que qualsevol pèrdua material; potser per això som com som. Veure com la meva generació viu aïllada i al dia a dia, sense pensar en res més, em fa creure que som el caldo de cultiu perfecte pel caos que estem vivint: submisos i individualistes.

El concepte del "mal menor" es queda curt per al que triem dia a dia. La generació nascuda entre els 90 i els 2.000 som responsables de la pèrdua de molts drets pels quals van lluitar els nostres pares i avis; no ens hem sabut protegir ni defensar, i sembla que amb tenir un mínim per viure i queixar-nos en tenim prou. Això no és una crítica a la meva generació, sinó un retrat del que som: molt preparats acadèmicament, però molt poc preparats per a la vida.