"En el cas de la Noelia, hem fracassat com a societat?"

Llegeixo que la Noèlia, després d’haver patit molt de temps per moltes circumstàncies, lliurement i sota una pressió psicològica molt gran i traumàtica, va decidir llençar-se des d’un cinquè pis per suïcidar-se. Penso que, com en altres ocasions hem vist, que -malgrat la decisió lliure de la Noèlia- si haguéssim estat a la vora hauríem intentat aturar el suïcidi, donant tot tipus d’arguments perquè no perdés la vida d’aquella manera: donar-se una segona oportunitat, buscar personal que la pogués ajudar, fer valdre la importància de la seva dignitat com a persona humana, valor únic i infinit, fer-li saber que té tota una vida per davant, etc.

En circumstàncies semblants (amb la no petita diferència de que estava paraplègica però amb possibilitats de superació), de manera lliure i sota una pressió psicològica molt gran i traumàtica, hem deixat que demani la seva pròpia mort. Veig dos situacions paral·leles: a la primera situació, haguéssim actuat immediatament, en la segona situació, sembla que se l’hagi animat, com a resultat d’una decisió lliure (igual que era lliure de llençar-se pel balcó).

Hem fracassat com a societat? De veritat que l’única solució era la que ella havia pres lliurement? Es van posar tots els mitjans per ajudar-la psicològicament -que ho necessitava- i d’acompanyament personal desinteressat per fer-li saber tota la valia personal que tenia?