L'Escola Pegaso amb la mirada d'un infant

Aquests dies, als mitjans i les xarxes copen informacions de famílies sense plaça a l'escola pública que es mobilitzen pels seus drets.

Entenc la seva lluita i patiment. Cinc anys enrere em trobava en la mateixa situació: cerca d'escola de manera activa per fer una tria a consciència de l'escola que volia pel meu fill. Vuit escoles i plaça a cap d'elles... Angoixada pel futur incert i desanimada per la manca de previsió per part de l'administració, per un sistema pervers de barems i pel factor sort determinat en un número.

Aquí va començar la nostra lluita. La lluita que, any rere any, les famílies dels barris de Sagrera i Sant Andreu segueixen tenint. Mentre la resta d'amics ja sabien on anirien les seves criatures, nosaltres picàvem portes buscant respostes i escola.

Finalment, en teníem una: l'Escola Pegaso. I el setembre va arribar, i els primers dies van ser molt durs... Per a mi, no per a ell, que es va adaptar ràpidament amb la facilitat que tenen els infants. No era una escola triada. No era una opció nostra. No la coneixíem.

I amb regust de dubtes i prejudicis que, de vegades, tenim els adults, no vèiem l'escola amb el valor i la mirada del nostre fill. Una escola oberta, propera, inclusiva i diversa. Una escola lluitadora, tant per part del claustre que es va adaptant als nous canvis com de les famílies que treballen per tal de donar el reconeixement i la visibilitat que li correspon. Una escola compromesa amb el seu entorn, implicada en el barri però també dins les aules, acollint a tothom, acompanyant les diferències, creant lligams forts i valors ferms. En definitiva, una escola que fa feliç als meus fills.

Ara ja no veig la nostra escola, la miro. La miro amb uns altres ulls, els dels meus fills: lliures, oberts, sense prejudicis... Però no només la veig: la sento, la conec. Us animo a tots aquells que no la coneixeu a acostar-vos-hi, amb mirada d'infant.