Francesc de Carreras i la temerària campanya de Ciutadans

M'imagino la profunda decepció que deu estar patint el catedràtic Francesc de Carreras, principal ideòleg i veritable padrí de Ciutadans, veient en què s'ha convertit finalment el seu fill polític, amb les seves campanyes, al més pur estil parapolicial, de retirada de pancartes i llaços grocs per part dels seus membres. D'un partit que havia de ser regenerador, socialdemòcrata, antinacionalista i defensor del bilingüisme, n'ha nascut un que està més a la dreta que el PP, rabiosament populista, hipernacionalista espanyol i defensor, a la pràctica, del monolingüisme en castellà, fins al punt de marginar gairebé totalment l'ús del català en tots els seus mítings en la darrera campanya electoral. 

Deu ser molt dur per al senyor de Carreras haver-se passat mitja vida política lluitant contra el nacionalisme i haver de comprovar, ara, com els seus fills de Ciutadans cantaven ben orgullosos el "Yo soy español, español, español..." per celebrar la seva victòria durant les darreres eleccions; com el senyor Rivera afirmava el passat mes de maig, durant la presentació de la seva plataforma España Ciudadana, que ell no veia treballadors o empresaris, joves o gent gran, gent urbanita o rural, perquè "sólo veo españoles"; o bé, com s'arriba al màxim desvergonyiment imaginable amb la seva (sortosament!) fallida proposta al Congrés de condecorar les forces de seguretat per la seva patriótica actuació l'1-0. 

Talment com aquell pare que s'ha passat mitja vida procurant que el seu fill estudiï una carrera i li surt, en canvi, un calavera que deixa els estudis i esdevé en una mena de ni-ni. O, ben mirat, potser no ha estat així i el que realment és Ciutadans, a hores d'ara, ja és el que desitjava el senyor de Carreras des d'un bon principi: un partit, abans que res, que lluités no ja contra el nacionalisme i l'independentisme, sinó contra el catalanisme, entès com a eix vertebrador de la societat catalana. Perquè, en realitat, això és el que ell mateix reconeixia en una entrevista publicada durant la darrera campanya electoral a l'Ara quan, davant la pregunta de si la premsa de Madrid havia estat especialment benèvola amb Ciutadans, contestava el següent: "A Madrid Ciutadans és considerat un partit normal, i se'l tracta sense perjudicis. A Catalunya, se'ns tracta com un partit que amenaça l'establishment dels últims 40 anys, la qual cosa és bastant certa: la intenció de Ciutadans era trencar l'establishment, el catalanisme transversal a dretes i esquerres". Més clar, impossible! Ara, els enemics de Ciutadans són el procés i la independència; però, ahir -i igual que ara!- eren la llengua catalana, l'autogovern i el catalanisme, en general.

Així, doncs, potser caldria que el senyor Francesc de Carreras participés directament en l'esmentada campanya de neteja de símbols i que hi interpretés el paper que l'actor Charles Bronson va representar en aquella famosa pel·lícula dels anys 70 titulada El justiciero de la ciudad, encara que, en lloc de netejar criminals, violadors i traficants de drogues com feia l'actor nord-americà, s'hauria de conformar a netejar estelades i llaços grocs. Què hi farem!