"No és el que era, però encara és Nadal"

Això del Nadal s’ha adulterat. Sempre ha estat un negoci, però els interessos econòmics han anat desplaçant l’espiritualitat i el recolliment, i n’han pervertit en part l’esperit. Crec que això ho veu tothom. Ara bé, també és cert que cadascú viu aquestes festes com vol o com pot. Per a mi, el Nadal autèntic, el que realment compta, és el que es viu a casa: amb la família, els galets, els riures, el quinto, els regals i els retrobaments.

Tot allò que queda fora -el soroll, el consumisme i les beneitures diverses- pot agradar més o menys, però no forma part del que és essencial. No me’n queixo: per a mi, el Nadal també inclou aquelles pel·lícules senzilles que sempre trobes a la televisió, posar l’arbre pel pont o avançar alguna compra aprofitant el 'Black Friday'. L’essència és la mateixa; només canvien els 'toppings'.

Ara bé, allò que realment em preocupa no és tant aquest embalum comercial, sinó el desplaçament cultural que s’hi amaga al darrere. Continuaran cagant el tió els infants del 2050? Existirà encara un home dels nassos? Mantindrem els canelons de Sant Esteve i tantes altres particularitats del Nadal català? No voldria que, entre llums importades i tradicions globalitzades, acabéssim perdent allò que ens és propi i que dona sentit i memòria a aquestes festes.