"No els desitjo gaires èxits per aquest 2026"

Potser s’esperen una carta de mals auguris per aquest any que acabem de començar. Res d’això. El 2026 ens ha d’anar d’allò més bé, i tant! La vivència d’uns dies no massa bons, des de fa unes setmanes, és especialment feixuga per a algú moderadament hiperactiu, oi? M'ha dut a replantejar-me els tres desitjos que ens intercanviem compulsivament aquests dies: (a) ser competitius i productius, triomfar!, (b) gaudir d’un estat personal satisfactori i, no cal dir-ho, (c) la “salut”. Trobar-se bé és clau, tot i que -ja sigui per l’edat, una patacada o per alguna falla funcional psicobiològica- acabarem caducant, com el iogurt.

El llibre 'Elogi del fracàs' (Harvard, 2023), del romanès Costica Bradatan, m'ha desentumit. La seva tesi és nítida: estavellar-se, més que una desgràcia, pot ser una oportunitat. Les decepcions i fracassos poden ser mestres que evidenciïn els límits, la vulnerabilitat i la veritat de la condició humana. Qui resta submergit en l’obsessió per l’èxit no aconsegueix adonar-se que vessar-la o no sortir-se'n és també una forma profunda d’intel·ligència. El filòsof Bradatan conclou que "viuríem inútilment si no acceptéssim la nostra imperfecció, la nostra precarietat i la nostra mortalitat, manifestacions del fracàs".

Suggereixo que no desitgem exclusivament èxits per al 2026: bé, alguns sí, però també prou “ensorraments”, per a fer-nos millors i no perdre el nord. Crec que, a mi, m’ajuda.