"Defenso que el 'No a la guerra' sigui coherent"

Sortim al carrer contra les agressions militars quan la injustícia ens commou, i cridem: «No a la guerra!». I fem bé. A totes les guerres hi moren innocents i tothom hi pateix. Gairebé sempre hi ha un agressor i un agredit, tot i que la política després ho emboliqui. L’oposició a la violència sembla de consens. Però el crit no és pas sempre prou equitatiu.

Hi ha conflictes que mouen a manifestar-se i al compromís actiu -com les agressions recents a Palestina després dels assassinats del 7/10/23, o altres contra països o grups vulnerables-, i d’altres que generen un rebuig més tímid, amb la boca petita: la invasió d’Ucraïna, el Sudan (des d’abril de 2023) i tants escenaris oblidats. Ara s’hi afegeixen nous fronts: Iran, atacs del Pakistan contra l’Afganistan. En alguns casos, la resposta pública sembla dependre més de la pressió mediàtica o de la ideologia que no pas d’un principi ferm. Com si hi hagués morts més o menys innocents.

Defenso que el «No a la guerra!» sigui coherent. Joan Pau II ho va dir amb claredat: «La guerra no és mai una solució» (16/3/2003). L’ús de la força, si existeix, ha de ser estrictament defensiu i protector. La realitat és complexa, cert. Però la coherència moral no hauria de dependre del relat dominant ni de les narratives que ens venen. O potser sí que hi ha «guerres i guerres».