El dia que em vaig enfadar amb el mossèn de Calella per una corona d'espines

Deu fer més o menys cosa d'un parell d'anys va arribar a Calella un nou mossèn. Va causar gran impacte al poble. Semblava un rector diferent, amb un aire revolucionari de canvis, obrir portes de l'església a tothom, recuperar gent jove i sobretot molt implicat en la República Catalana, participant en tota mena de mitjans de comunicació, xarxes socials, Facebook, excursions i professons.

Jo no sóc creient, però el seu tarannà em va agradar: l'església ja no semblava la casa del terror.

Fa 40 anys, al meu pare li van demanar que fes una corona que representa la d'espines que portava Jesucrist. La va fer i ha estat penjada al temple des de llavors. Va morir fa disset anys, forjava ferro com no ha fet mai ningú, dibuixava, pintava, arreglava el que no tenia arreglo, tenia l'habilitat i la destresa de fer certes coses adquirida amb l'experiència, l'estudi i l'observació. Una professió que requereix llur coneixença i aplicació. Un artista de cap a peus, sense dubte ni rebat.

I de sobte, el rector comunica que l'obra en qüestió s'ha de retirar o disminuir-ne la mida. Com si parléssim d'unes estovalles que s'escurcen o uns pantalons que deixem anar la vora.

La meva mare es va enfadar com una mona. Jo vaig acceptar que la traguessin. Era propietat del clero i cadascú fa el que vol amb el que és seu. I vaig indagar per curiositat com havia anat la cosa.

La sorpresa va ser bona. Van decidir reduir-la sense clemència i van posar-hi la cirereta.

De cop, ensopego amb una declaració del mossèn a Ràdio Calella posant en dubte el seu valor artístic i amb l'excusa que distreia el públic. I aquí sí que 'con la Iglesia hemos topado'.

Les obres artístiques agraden o no, les deixes o les treus, però no es manipulen.

Vaig decidir anar a parlar amb l'anomenat mossèn, segura que m'escoltaria, que m'ajudaria a calmar l'emprenyada de la família i reconeixeria que la seva declaració era errònia. I tal dit tal fet. No crec que li agradés a ell que jo li tallés amb tisores el sermó del diumenge i el llegís mal llegit.

Ni em va escoltar, només parlava ell, no va calmar res. Tot el contrari: em va fer enfadar com feia temps no m'enfadava, van encomanar la culpa a la ràdio i em va recordar un article boníssim, que el vaig llegir fa pocs dies i que es titulava així:  'La culpa és de Satanàs'.

Fins i tot vaig sentir que havia dit que la corona era perillosa pel seu pes. Cert és que era gran i potent, però jo els puc ben assegurar que el que clavava el meu pare, quedava ben clavat, que a casa meva l'art sortia per la finestra, i jo em pregunto: si el públic es distreia passats tants anys, no serà que no valen com a públic o a qui li pesava realment la corona?