"En educació, la fermesa no és pas intolerància ni la flexibilitat és permissivitat"

La pedagogia d'última generació (la mateixa que abomina del més mínim càstig als més joves, substituint-lo per l'eufemisme de "conseqüències") afirma que prohibir no és educatiu. Segons aquesta, resulta contraproduent, perquè allò no permès estimula el desig de transgredir-ho.

És una visió rousseauniana (ingènua, diria jo) doncs la naturalesa humana és egocèntrica i necessita referents i límits clars -i a vegades coercitius-. Prohibir, en alguns casos, és un mal necessari que, això sí, en cap cas ha de ser l'epicentre de la tasca educativa. Però imperen unes relacions paternofilials marcades pel "col·leguisme": excés de 'bonrotllisme', compartir activitats que no s'escauen, voler guanyar-se'ls amb un munt de regals, intent d'apropar-se massa al seu univers emocional...

Suposo que l'herència (anti) pedagògica franquista ha marcat sobremanera les generacions posteriors de tal manera que molts pares han intentat compensar-la amb un reguitzell de llibertats que sovint voregen el llibertinatge. Cal descobrir que, en clau formativa, la fermesa no és pas intolerància ni la flexibilitat és permissivitat. I cal també ensenyar que, tal com asseverà Sèneca: "no aprenem gràcies a l'escola, sinó gràcies a la vida".