"Carta dels docents a les famílies"

Com és sabut, els docents del país estem immersos en un procés de reivindicacions respecte a les condicions generals de la nostra tasca professional. Aquest comunicat vol fer-vos arribar una sèrie de reflexions que desitgem compartir amb vosaltres per aclarir alguns aspectes de la nostra reivindicació.

La primera qüestió, i que creiem que és la més important, té a veure amb aclarir la naturalesa de les nostres reivindicacions, i és que aquestes són fonamentalment pedagògiques. Demanem que els vostres (i nostres) fills i filles puguin desenvolupar els seus aprenentatges en les millors condicions possibles, i ho demanem perquè no trobem admissible que l’alumnat no pugui exercir amb plenitud el seu dret a l’aprenentatge perquè les aules estan massificades, perquè les temperatures a l’estiu ratllen la perillositat per la salut física, o perquè manquen especialistes per atendre les necessitats especials de l’alumnat i que això incideix de forma directa en el benestar educatiu i emocional de l’alumnat. Es pot pensar que les aules no estan més massificades que anys enrere, però el que és un fet és que a causa de les dificultats d’atenció de l’alumnat, l’augment de la diversitat a les aules, i l’increment dels trastorns relacionats amb l’aprenentatge o la salut mental, el nombre actual d’alumnes per aula és inassumible tant per la tasca docent com pel bon desenvolupament de l’alumnat. I per això calen recursos, i això és el que demanem.

En segon lloc, l’excés de burocràcia a la que es sotmet el professorat, en atenció moltes vegades a aspectes no pedagògics, i sovint a instàncies de càrrecs administratius que han tingut poc o gens a veure amb la docència, dificulten la tasca purament docent de preparar i revisar materials i activitats per tal de millorar la qualitat educativa. Volem per als nostres fills i filles una educació pública de qualitat, i per això cal un canvi de paradigma en el model educatiu on es tingui en compte el criteri professional i especialitzat del professorat. Per això també calen recursos, però sobretot el retorn del reconeixement d’un prestigi professional que fa temps que està en retrocés.

La tercera té a veure amb la percepció social de les reivindicacions. Hi ha qui ha volgut convèncer l’opinió pública que les accions que s’estan duent a terme (aturada de classes, anul·lació de sortides, colònies i esdeveniments diversos, etc.) van en contra de l’alumnat. Això és fals. Aquestes accions es prenen com a mesura de pressió vers l’Administració, però també per visibilitzar que moltes d’aquestes activitats de les que fins ara han participat els alumnes s’han realitzat en gran mesura gràcies a la bona voluntat, la dedicació desinteressada i la feina no retribuïda i fora d’horari del col·lectiu docent. Cal recordar que la nostra tasca és educar i que dins d’aquesta tasca una opció, molt convenient però no obligatòria, és fer activitats fora del centre o fora d’horari.

El professorat va de colònies i munta comiats de l’alumnat amb moltíssima il·lusió i implicació, però també fora del seu horari i sense retribució. I el problema que ha sobrevingut és que s’ha naturalitzat com que "ha de ser així", acabant assimilant els centres educatius públics a entitats de lleure i pseudoagències de viatges, activitats que per moltes famílies acaben sent una càrrega econòmica difícil de suportar o que directament no poden assumir, amb el desplaçament social de l’alumnat vulnerable que això representa. En aquest sentit reclamem que les activitats que fem fora d’horari siguin reconegudes com a laborals i, per tant, retribuïdes adequadament.

Finalment, és cert que les demandes inclouen millores en les condicions laborals, però no és menys cert que aquestes demandes tenen a veure amb la deixadesa per part de l’Administració a l’hora d’actualitzar les condicions d’aquells que tenim cura dels vostres (i nostres) fills i filles. Això significa un clar menyspreu per la professió, així com un progressiu desprestigi i una assumpció de cada cop més tasques a canvi d’uns sous que fa anys que no s’han equiparat al nivell de vida.

Reivindiquem el prestigi de la tasca docent i el seu reconeixement, també en el seu aspecte econòmic, per l’alt grau de responsabilitat i formació que requereix i, sobretot, perquè pensem que l’educació és el puntal principal d’una societat democràtica i lliure. I això no és possible sense una educació pública digna, i perquè sigui així cal tenir-la en la consideració majúscula que es mereix.