El mercat de Damasc

Quan venen males cartes en aquest pòquer que és viure, el millor antidepressiu, des d’Aristòtil a Kierkegaard, és sortir a passejar. Jo ho faig amb la meva càmera de fotos al rest, a la recerca de temps passats que aquí, a Damasc, no són difícils de trobar. Tota aquesta ciutat és història, i la seva gent, mers inquilins d’ella, serfs de Déu que se saben de passada per les seves pedres brutes per mil civilitzacions que les van caminar abans que ells.

Aquest trànsit vital transcorre pel mercat Al-Hamidiyeh –en honor del sultà Abdul Hamid II– i la immensa galeria que l’acull. Creua des de la part de la ciutat més pròxima a aquest segle, jalonada amb edificis històrics de principis del XX de l’arquitecte espanyol Fernando de Aranda, i desemboca a les columnes romanes del temple de Júpiter, que emmarquen la imponent mesquita dels Omeies, o viceversa, segons com vulguem caminar aquest espai que aquí és temps. Aquesta travessia és firal, un amable caos de gent variada que l’observen a un com a un extraterrestre, i d’altres que són capaços de parlar-li en nivell C de català. Els meus ulls, tan miops com curiosos, se’n van darrere de la interminable panòplia de productes a la venda enmig del fragor i la crida a la ganga dels muetzins del comerç. Al souk s’hi troba de tot, es ven de tot, i un veu, a l’iniciar aquesta fascinant travessia, com si fos l’escalfament d’una marató, aiguaders (el siqqi, es diu aquí) que carreguen uns enormes atuells de coure a l’esquena (eivriq) i dels quals sempre s’amaguen, vencent en escorç, un somriure per al visitant.

Notícies relacionades

Joies, poder i sospites

Per què no va dir que és ‘lobbista’

Continuem caminant i el passejant veu llocs de calces i sostens, peces audaces que parlen de vetllades felices de divendres, quan la prole dormi. Més endavant, després d’un lloc amb banderes palestines i del Reial Madrid –no sé qui està pitjor–, topem amb els famosos gelats amb pistatxo de Bakdash, de massa estovada a base de cops, i parades de cotó fluix de sucre i llaminadures on els nens s’arremolinen davant un altre nen més jove que els ven i els reordena per colors, amb ànsia de TOC, quan aquells se n’han anat amb el sarau a una altra banda. Una mica més enllà hi ha botigues de perfums orientals de les quals emanen essències d’oud i encens, almesc i pàtxuli, sabons alepins i afaites mil·lenaris, secrets de bellesa que a Europa només avui comencem a conèixer; altres paradetes amb espècies de cúrcuma i comí i sèsam negre i pebre d’Alep i coriandre sec i anís estrellat i safrà iranià i nou moscada i sumac vermell, i tota la fruita seca de l’univers món, sense la qual el damasquí no sap viure: pistatxos i tramussos i ametlles torrades i anacards i orellanes d’albercoc i torró i maní i pinyons minúsculs com llavors, a preu d’or. Or que les mosses casadores i les seves mares escruten als aparadors de minúscules joieries, amb ull expert en gramatges i quirats, joies per a un aixovar o un dot, o per salvar alguna cosa del valor d’uns bitllets que cada vegada valen menys.

Entro en una botigueta de bric-à-brac, on tota mena de trastos s’apilen sense ordre ni concert. Comença un mirant càmeres antigues al costat d’un retrat de Saddam Hussein, i segueix per rellotges de canell de marques ja finides o per encenedors Ronson de fabricació britànica i aire dels setanta, per acabar examinant, amb aire de numismàtic de la Plaza Mayor, monedes que diuen ser de l’època de Caracal·la i que em recorden una vella professora de llatí, d’altres, d’or, bizantines i una mica hipnòtiques, o sultanis otomans i tàlers de Maria Teresa d’Àustria. A la rebotiga, ja en confiança amb el dukkanji i després del te de rigor, se’ns en mostren altres de rares i preuadíssimes de la seca de l’Estat Islàmic. Totes van circular com a moneda més o menys corrent en aquest basar, riu incessant de vida d’una ciutat que més de 4.000 anys contemplen. Després del passeig, m’assec a Al-Nawfara, un recés a la seva vora on prendre un cafè turc amb cardamom amb el rumor de fons de l’aigua a les catximbes de narguil i el claqueteig de la partida de tawleh, mentre la veu ascètica de Fairouz canta a Nizzar Qabbani i ens adverteix des d’un altaveu llunyà, maternal però admonitori, contra tota desesperança.