Dictamen de Castells

He insistit que és així –i, a més, difícil de corregir– perquè Europa no és un Estat i els dirigents dels 27 països ni saben bé, ni volen de veritat, i fins i tot poden no poder, fer passos substantius. La UE està una mica atrapada en el seu punt de partida, ser un mercat comú amb voluntat de cooperació entre estats que, platònicament (Jean Monnet), aspirava a construir els Estats Units d’Europa, cosa que cap dels seus actuals dirigents –gairebé tots europeistes– s’atreveix a repetir.

Antoni Castells, catedràtic d’Hisenda Pública, membre del Tribunal de Comptes Europeu de Luxemburg del 94 al 2001 i conseller d’Economia del 2003 al 2010, amb Pasqual Maragall i José Montilla, en va sintetitzar dijous passat la principal raó. A la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres, va donar la clau: la falta d’unió fiscal. L’actual UE –més que la del Tractat de Roma de 1958– té rellevància i un gran pes econòmic, però és un nan polític al costat d’Amèrica o la Xina.

Els Estats Units, un país federal, tenen un pressupost –només el federal– del 20% del PIB. Davant d’això, el de la UE és de poc més de l’1%. I no pensa augmentar-lo. Un 1% de la UE i entre el 40 i el 50% dels estats nacionals. ¿Com plantar cara a Amèrica quan els fons –el pressupost– van d’1 a 20?

La unió monetària –el supranacional i positiu BCE– es va aconseguir perquè la inestabilitat de les divises posava en perill la unió comercial. I perquè Kohl i Mitterrand havien d’aconseguir (o permetre) la reunificació alemanya quan va caure l’URSS. Llavors l’europeisme de Delors va aconseguir l’euro. Alemanya es reuniria, però el marc fort desapareixeria. I la unió monetària va obligar a disciplinar –no sempre per bé– els pressupostos nacionals, castigant els dèficits excessius. Però de pressupostos comunitaris, d’impostos europeus i d’un Tresor europeu –com els Estats Units o el Canadà– res de res.

Només durant la pandèmia Merkel i Macron –amb la insistència de Sánchez– van permetre, per primera vegada, una forta emissió de deute comunitari per afrontar la terrible aturada econòmica, en especial d’Itàlia i Espanya. Però Alemanya i altres països van insistir que aquesta emissió d’eurobons es feia "per una sola vegada".

Notícies relacionades

El mercat de Damasc

Joies, poder i sospites

I ara, malgrat Trump i les grans incerteses, no es mourà. Seguirà sense pressupostos (només l’1%), sense impostos propis, sense emetre deute comunitari i sense saber com augmentar la despesa militar.

Kissinger va dir que Europa no tenia telèfon. En una crisi, ¿a qui s’ha de trucar? Tenia tota la raó. El pitjor és que molts anys després continua sense telèfon i sense pressupostos.