"Quan un lloc se sent desbordat pel turisme, ha de protegir la seva autenticitat"

El mes passat el vaig passar a Tòquio. Em sentia tan a prop i tan lluny de casa… Japó és profundament local, seu. I encara que és totalment diferent, té allò tan propi que t'envolta i et submergeix. Es nota en els gestos, en la manera com cuiden allò que els pertany. Entre tota aquesta harmonia, vaig començar a veure una cosa que em va resultar familiar: cartells en restaurants, bars o botigues de conveniència que advertien: "A partir de les nou de la nit, ningú que no parli japonès" o "avui dijous, només locals".

Una espècie de frontera invisible, aixecada no per odi, sinó per cansament. Quan un lloc se sent desbordat per les masses turístiques, intenta protegir el que li queda d'autenticitat. Barcelona, com Tòquio, cerca un equilibri entre obrir-se al món i conservar la seva ànima. Perquè no es tracta de tancar portes sinó de no perdre el sentit de qui som quan les deixem obertes.