Carta d'una lectora: "La ciutat que voldria"

M'agrada Barcelona. Aquests últims anys ha fet un gir molt important: d'una ciutat on el cotxe era el rei, a una ciutat on les persones s'han situat al centre; d'una ciutat basada en el turisme -pisos turístics, creuers, feines de baixa retribució-, a una ciutat que ha diversificat els sectors productius (han vingut, entre d'altres, diverses empreses tecnològiques) i ha acotat una mica el turisme desenfrenat que només enriqueix a uns quants.

D'una ciutat contaminada i amb poc verd, a una ciutat menys contaminada i amb més parcs, més amable amb els nens i les persones grans.

D'una ciutat amb escassa sensibilitat cap als col·lectius més vulnerables (entre barris rics i barris pobres hi ha nou anys de diferència en esperança de vida), a una ciutat que ha vetllat pels més vulnerables i ha reduït les desigualtats. Amb una visió metropolitana, reduint preus de transport públic i ampliant l'àrea de cobertura, i amb la previsió d'un tramvia que uneixi a nou poblacions.

Fins ara cap alcalde s'havia atrevit a fer un gir així: de la ciutat dels 'lobbies' a la ciutat per a les persones. Tot era un "Barcelona posa't guapa". Per a qui?

Per sorpresa de tots, ara fa vuit anys Ada Colau va ser alcaldessa. Dit sigui de pas, la primera dona alcaldessa. Va capgirar la visió de la ciutat. Tot i les moltes dificultats -conflicte nacional, atemptat a les Rambles, pandèmia Covid...- i amb una extraordinària campanya orquestrada de difamació "la Colau ha destrossat Barcelona", "ja no puc més amb la Colau", "l'odio", etc. Aquests missatges han anat calant, fins i tot entre gent humil i persones d'esquerres. Mai hi havia hagut una campanya tan visceral.

Si pensem més en les noves generacions i no només en les pròximes eleccions, no hi ha altre model de ciutat.

La ciutat que ella i el seu equip han dibuixat, amb encerts, i sens dubte també amb errors, és la Barcelona que voldria. Què passarà ara? Què ens espera?