La culpa no era teva

🟣 Vístese coas mallas de deporte. Vai correr pola noite. Que sucede agora?

▶ Non debería pasar, pero pasa#25N #NONáViolenciadeXénero pic.twitter.com/yS8891qcQR

— Xunta de Galicia (@Xunta) 23 de noviembre de 2022

Entre el segle XII i el XVII, les modes masculines van ser tan o més eròtiques que les femenines. Tanmateix, a l’única que se l’acusava també llavors de provocar amb el vestit era a la dona. A més de presentar el cos femení com a pecaminós, les religions monoteistes es van encarregar d’institucionalitzar l’alliberament de la culpa sexual en l’home projectant-la en la dona: «Ella em va temptar» (sigui amb una poma, un somriure, un escot o un coll girat). 

El 2018, l’advocat d’un acusat per violació a Irlanda va utilitzar el tanga d’encaix que portava l’adolescent de 17 anys com a justificació del crim. Segons aquest lletrat, el fet que portés aquest tipus de peça interior assenyalava el consentiment implícit de la dona (desgraciadament, el llumeneres no va indicar quina calça prevé d’una violació). El 1999, el Tribunal Suprem d’Itàlia va dictaminar que abusar d’una dona que vesteix ‘jeans’ tampoc és violació, ja que per treure’s aquesta peça es necessita la col·laboració de qui la porta. ¿Hola? ¿Hi ha neurones allà? Cap estilisme evita una violació, ni tan sols un cinturó de castedat ha protegit de violacions de sexe oral. 

Notícies relacionades

Davant les violències masclistes, ¿com ens corresponsabilitzem?

¿Quant viuen els gats?

És precisament durant els processaments judicials on aquesta perversió, seguir culpabilitzant el cos de la dona, és més feridora. Tàcitament se li exigeix a la víctima adoptar una sèrie d’absurds clixés per ser reconeguda com a tal (has d’estar trista però no plorar, no anar maquillada, no utilitzar roba cridanera ni escotada...). Fruit d’aquesta culpa a què les sotmeten, moltes víctimes d’un atac o agressió masclista solen trencar amb part o la totalitat de la seva imatge identitària anterior per temor de tornar a incitar una situació semblant. Es tracta d’invisibilitzar-nos i que el nostre cos femení passi desapercebut (ús exagerat de capes de roba per allunyar l’atracció, renúncia a accessoris, colors, maquillatge o tints de cabells cridaners) o trenqui amb el seu estil anterior (fruit del trauma, intentem allunyar-nos de la imatge que ens representava). De vegades la renúncia o càstig que ens imposem pot semblar petita (deixar de somriure tant perquè a l’oficina hem tingut un malentès amb un company que confonia amabilitat amb una insinuació), però en víctimes d’agressió sexual pot arribar a ser tremendament brutal. A ‘Hambre, memorias de mi cuerpo’, Roxane Gay confessava com una violació en grup als 12 anys la va sumir en una espiral d’autoodi, vergonya i culpa que va derivar en la superobesitat mòrbida que té: «Sabia que no seria capaç de suportar una altra violació com aquella, de manera que vaig menjar perquè vaig pensar que, si el cos se’m tornava repulsiu, podria mantenir allunyats els homes, seria més menyspreable, i ja coneixia massa bé el seu menyspreu». El procés, per tant, que a més la dona ha de superar per passar de víctima a supervivent és en certa manera també estètic, ja que es tracta d’una reconciliació amb el seu propi cos i amb tot allò que li agradava de la seva anterior llibertat indumentària, inconscientment autocensurada.

En definitiva, la Xunta hauria de deixar de creure que hi ha un ‘outfit’ per no ser violada, parar de responsabilitzar la dona dels comportaments masclistes i començar a invertir a reeducar les mirades malaltes. Començant, a la vista està, per la seva.