Davant les violències masclistes, ¿com ens corresponsabilitzem?

La comunitat és un intangible que, desgraciadament, en una societat neoliberal –per tant, individualista– com la nostra no sol entrar en les anàlisis sobre com abordar els problemes socials i com interpel·lar-nos com a ciutadania. A tot estirar parlem de sensibilització. Si bé els governs tenen l’obligació, la responsabilitat i la funció de garantir els drets humans i, en concret, treballar per protegir i atendre les persones víctimes de violència masclista, no ho poden fer unilateralment per diverses raons.

Tot i que és imprescindible disposar de persones professionals especialitzades, tant de l’àmbit de l’Administració pública com de les entitats socials especialitzades i del moviment feminista, l’abordatge ha d’anar molt més enllà. Actualment, l’estructura de l’atenció forma part del sistema directament o indirectament i respon a les demandes d’atenció que han pogut ser vehiculades pel sistema. Gairebé sempre perquè han pogut, d’alguna manera, posar nom a la violència viscuda. Tanmateix, massa sovint, les persones no poden posar paraules a la violència masclista per diferents motius; sobretot, per ser als marges del sistema, a causa d’una situació de gran vulnerabilitat social, en què la violència ocupa el lloc d’una problemàtica més entre moltes d’altres o, a l’altre extrem, algunes per no sentir-se interpel·lades pel sistema públic per moure’s sempre en l’àmbit privat. En qualsevol cas, els circuits actuals se solen activar quan ja es pot anomenar de manera concloent la situació, prioritzar-la en una situació vital complexa i reconèixer els serveis públics o les entitats especialitzades com a interlocutors vàlids amb els quals es podrà establir un vincle d’ajuda. Desgraciadament, massa condicions de partida.   

Notícies relacionades

La reforma del ‘només sí és sí’ ja està afavorint acusats en sentències noves

Plorar de pena

¿I si girem una mica el focus? ¿Estem, ciutadanes i ciutadans, prenent-nos com un problema social col·lectiu aquesta qüestió? ¿O continuem entenent que es refereix a una qüestió privada o institucional? Els moviments feministes han contribuït enormement a la visibilització i interpel·lació social sobre la violència masclista, tot i així hauríem de construir corresponsabilitat en el quotidianitat, al nostre veïnat, les nostres feines, les nostres xarxes socials, el nostre entorn, en definitiva... interpel·lar-nos sobre quin paper d’ajuda, acompanyament, sororitat podem oferir cada una, cada un, des del nostre lloc. És així també com contribuïm a transformar les estructures. Quan posem tota la responsabilitat de l’abordatge de la violència masclista en les polítiques públiques adoptem una posició passiva davant l’erradicació de la violència. No som conscients que des d’aquesta posició legitimem la seva ocurrència, formem part de l’escenari en el qual es desenvolupa com a espectadors que no sancionen.

¿I les polítiques públiques? El repte és inabastable des del marc del sistema públic d’atenció, tal com el definim avui dia. Conèixer i participar en espais informals de la ciutadania –no només ciutadania organitzada–, crear metodologies que permetin acompanyar violències masclistes en estadis inicials o en moments de risc, però sense esperar que les persones que les pateixen directament hagin de trucar a la nostra porta. Buscar mecanismes perquè la xarxa social (que no les xarxes socials) pugui donar suport i, al seu torn, l’Administració pública pugui oferir ajudes, sortides, etc. Les situacions vitals són altament complexes. En cada dona i altres persones que pateixen violència es poden combinar –sovint– diferents situacions vitals, que fan difícil decidir mirar de cara la violència. Acompanyem des d’on són i al ritme que necessitin. Institucions i comunitat. De manera corresponsable.