A propòsit d’‘El pistoler de Tarragona’. Repensar l’eutanàsia

El 14 de desembre del 2021 Marin Eugen Sabau, conegut després com ‘el pistoler de Tarragona’, va irrompre a la seva antiga feina, de la qual havia sigut acomiadat, i va ferir tres excompanys. Posteriorment els Mossos d’Esquadra el van poder detenir en una masia pròxima a Riudoms (Tarragona). En aquest operatiu un dels Mossos va resultar ferit i Sabau va rebre un impacte de bala que el va deixar tetraplègic. Poc després va demanar que se li apliqués l’eutanàsia, fet al qual s’oposaven els quatre ferits.

La Comissió de Garanties del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya va donar el seu aval a la mort assistida de Sabau. Tant el jutge de primera instància com l’Audiència Provincial van determinar que «preponderava el dret a la dignitat i a la integritat física» de l’investigat, en lloc del dret a una tutela judicial efectiva dels afectats. El Tribunal Constitucional va confirmar la sentència. El 23 d’agost del 2022 se li va aplicar l’eutanàsia a l’hospital Penitenciari de Terrassa. Amb la mort de l’acusat, que no va mostrar penediment en cap moment, es va extingir la seva responsabilitat penal (article 130.1 del Codi penal). També s’extingia una eventual responsabilitat civil –que comprèn la restitució, la reparació del mal i la indemnització dels perjudicis materials i morals (article 110 del Codi penal)– perquè va lligada a l’existència de responsabilitat criminal (article 116 del Codi penal i article 100 de la llei d’enjudiciament criminal).

Ens trobem en un cas en el qual entren en conflicte, d’una banda, el dret d’una persona major d’edat a demanar l’eutanàsia en les condicions fixades en la llei orgànica 3/2021, de 24 de març, de regulació de l’eutanàsia, i d’altra banda, el dret de les víctimes d’unes lesions a obtenir el dret a la tutela judicial efectiva, en el seu vessant d’accés a un procés penal i al dictat d’una resolució motivada de fons (article 24 de la Constitució espanyola).

No resulta clar ni evident que un dret individual –sol·licitar l’eutanàsia– hagi de prevaler en qualsevol cas sobre un dret col·lectiu de les víctimes –a un eventual rescabalament dels perjudicis físics i morals–, sobretot quan es pot pensar que l’exercici del dret a sol·licitar l’eutanàsia pot tenir per finalitat, tot i que indirecta, eludir intencionada i precisament el procés penal. Hi pot haver supòsits en els quals el dret individual de sol·licitar l’eutanàsia hagi de cedir davant drets col·lectius.

Cal valorar també els supòsits en els quals, per les seves circumstàncies, poden posar en entredit la competència d’una persona per prestar el consentiment a una petició d’eutanàsia.

En aquest cas ens preguntem si el sol·licitant de l’eutanàsia era plenament competent o bé volia fer servir aquesta ajuda a morir per evitar assumir les responsabilitats civils i penals que, en el cas de ser sentenciat com a culpable per part del jutge, hauria de complir. En aquest sentit, considerem que la comissió que ha de garantir aquesta autonomia, a la presa de decisió, no va ser bastant prudent, ni ponderada, tenint en compte la situació vital de la persona interessada.

Si tenim en compte els criteris que esgrimeixen Beauchamp i Childress en la seva coneguda obra ‘Principis ètics de la biomedicina’ (1979), les condicions bàsiques perquè una persona pugui exercir, plenament, l’autonomia són: estar correctament informat, comprendre la informació que se li brinda, absència de coaccions internes i absència de coaccions externes.

Podem discutir que en el cas que ens ocupa es donessin realment aquestes condicions, especialment, les últimes. El fet que la persona sol·licitadora de l’eutanàsia estigués pendent d’un judici per un suposat delicte de sang es podria entendre com una coacció externa que afectava el seu procés de presa de decisions, i que li va restar competència per exercir l’autonomia. Així mateix, la possibilitat d’evitar un judici podria ser una potent coacció interna. Ens preguntem també si l’autonomia és un dret superior, o si bé està limitat per no lesionar els drets de terceres persones i de la societat.

Les víctimes, que han patit els efectes del delicte de sang, tenen dret a un judici just i a un rescabalament material i moral si es demostra que Sabau era culpable. Mentre no se celebrés el judici i no s’hagués dictat sentència, el sol·licitant de l’eutanàsia era innocent i tenia dret a un judici just, però en cas de ser dictat culpable de delicte de sang tenia un deure amb l’Estat i amb les víctimes.

A l’aplicar l’eutanàsia a Sabau, s’ha impedit rescabalar materialment, psicològicament i moralment les víctimes, amb la qual cosa s’ha vulnerat un dret que tenen. A més, el fet que no tingui lloc el rescabalament psicològic i moral, sense haver mostrat penediment ni demanat perdó, pot afectar negativament el procés de pèrdua i dol que pateixen les víctimes, i pot incrementar el patiment i fer més complex el procés de recuperació.

Una possible reparació ‘ad hoc’ podria ser la indemnització de les víctimes amb càrrec a un fons de l’Estat, una vegada feta i tramitada una petició administrativa, però en aquest cas, de nou, una decisió individual té un impacte en l’àmbit públic, ja que la indemnització provindria de fons comuns.

El filòsof H. T. Engelhardt, defensor de l’eutanàsia i del suïcidi assistit, explicita que a l’Estat només li queda una possibilitat d’intervenció per no autoritzar l’eutanàsia i és precisament la d’obligar l’individu que la sol·licita a complir els contractes o obligacions als quals s’ha compromès. Des del punt de vista jurídic un supòsit com aquest obre el debat de si es podrien introduir ‘ex lege’ excepcions al dret individual a la sol·licitud d’eutanàsia en determinades circumstàncies. Es tracta d’excepcions que hauria de contemplar el mateix text legal i que haurien d’estar expressament regulades.

Resulta sostenible defensar que una persona no és competent per prestar un consentiment lliure –com demana l’article 5 de la llei orgànica 3/2021, de 24 de març, de regulació de l’eutanàsia– quan es troba ja sotmès en un procés penal ja iniciat, del qual es podria derivar, molt probablement, una pena pecuniària o privativa de llibertat i, per tant, haver d’afrontar la indemnització dels perjudicis físics i morals de les víctimes.

Notícies relacionades

El ‘pistoler de Tarragona’ obre un inèdit debat sobre els límits de l’eutanàsia

Els espanyols que moren sense atenció pal·liativa es duplicaran en 10 anys per la falta de recursos

Seria desitjable obrir el debat jurídic i bioètic sobre l’abast de la competència del consentiment a l’eutanàsia, i sobre factors limitants de l’eutanàsia mateixa.

---

Firmen aquest article: Margarita Bofarull, Xavier Abel, Francesc Torralba, Miguel Martin, Merce Lajara, Joan Bertran i Montse Esquerda del Institut Borja de Bioètica - URL