Carnaval, el món potes enlaire (però poc) I + Història

Segons els estudiosos que han volgut descobrir el seu origen, el Carnaval entronca amb rituals ancestrals per celebrar l’arribada de la primavera i també amb festes de l’època romana. Ara bé, el ‘nostre’ Carnaval només pot entendre’s si es posa en el context del cristianisme. És el moment de desenfrenament previ a la Quaresma, quaranta dies de purificació per preparar-se per a l’arribada de la Setmana Santa, un dels moments més importants del calendari cristià.

És evident que, en la nostra societat laica, la severa Quaresma no té tants adeptes com el jocós carnaval, però també és cert que ara és una activitat molt més dirigida que abans; perquè la celebració està supervisada i controlada pels organitzadors. Fins i tot el carnaval té normes.

A l’edat mitjana, en canvi, era molt diferent. Era un moment de diversió pública, on tothom s’implicava perquè era l’únic moment en què es podien barrejar els estaments socials. Per això eren tan importants les màscares i les disfresses. Protegits per l’anonimat, tothom podia disfrutar sense por al què diran. L’alegria durava poc, perquè després dels excessos tocava tornar a la cleda i fer abstinència de la carn (en tots els sentits del terme que passin pel cap).

Sembla que aquest esperit de festa col·lectiu va començar a perdre’s al segle XVIII. Així pot deduir-se llegint el poema anafòric que, el 1720, va escriure en llengua catalana Francesc Tegell, sacerdot i arxiver de la catedral de Barcelona. Al llarg de més de 3.000 versos descriu com era el Carnaval i es pot apreciar un canvi important, ja que a més de les festes populars, també començaven a proliferar celebracions privades a les cases acomodades del carrer Montcada, que era on llavors vivia la gent bé de la ciutat.

Una altra diferència que s’aprecia és l’arribada de les modes franceses. En aquells moments, Versalles era el centre d’Europa i tot el que ocorria a la cort s’intentava imitar a tot el continent. Els barcelonins no van ser menys i van incorporar les danses i la gastronomia procedents de terres gal·les.

El que també diferia d’èpoques pretèrites és que, en aquells saraus, es feia diferència entre els que actuaven i els que s’ho miraven. En comptes d’una celebració informal, hi havia representacions teatrals realitzades per professionals de l’escena amb l’objectiu d’entretenir els assistents a la vetllada, que durava des que fosquejava fins que es començava a fer de dia.

Quant a les disfresses, les més populars eren les que imitaven els personatges arquetípics de la Commedia dell’Arte, així com la figura del ‘Doctor’, que consistia a posar-se un nas de cartró, una llarga barba blanca postissa i una espècie de birret quadrat. I, sobretot, la gent encarnava personatges esguerrats, com els nans i geperuts. També començava a aparèixer la disfressa de dimoni, que en etapes anteriors no s’havia utilitzat. La raó és que, a partir del segle XVII, les autoritats civils i eclesiàstiques van començar un procés de criminalització del Carnaval. El titllaven de cosa pecaminosa, on la gent cometia excessos instigada pel diable, que els feia anar pel mal camí.

Aquella voluntat del poder de controlar com la societat celebra les festes s’ha viscut en altres moments no tan llunyans, com el franquisme. Els règims dictatorials sempre han sigut més partidaris de la Quaresma que del Carnaval, perquè els inquieta la idea de posar el món potes enlaire tot i que sigui uns dies. No sigui que els de baix s’acostumin a ser a dalt.

---

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Origen etimològic

El terme carnaval genera molts debats etimològics. Tot i que no es pot assegurar amb certesa quan es va començar a utilitzar, sembla que va sorgir de l’evolució dels termes ‘carn’ i ‘levare’, és a dir, treure la carn. Al costat de ‘carn’ també s’aplicaven les formes verbals ‘tollendas’ o ‘tollitas’, per això en català també existeix la paraula ‘carnestoltes’.