La Mercè: dels captius mare i patrona I + Història

A l’edat mitjana, la Mediterrània era la gran via de comunicació. Vaixells carregats amb tota mena de productes solcaven les ones d’una riba a l’altra fent comerç als ports. L’economia creixia, com també ho feien les religions, que guiaven les decisions polítiques: els adversaris eren infidels a qui calia dominar perquè tenien unes creences diferents. Així, mentre els cristians intentaven dominar Terra Santa, els musulmans volien expandir els seus dominis per Europa i, de passada, assegurar la seva hegemonia marítima. Mentre uns feien croades, els altres la pirateria. Ben aviat els seguidors del profeta van descobrir que el segrest podia ser una empresa molt lucrativa. Així, quan atacaven les poblacions costaneres, a part de saquejar-les, també se n'enduien presoners. Els captius eren retinguts a Al-Àndalus o al nord de l’Àfrica, fins que algú pagava una quantitat per recuperar-los.

El problema era que no tothom tenia els diners per satisfer el rescat. Això va fer que nasquessin organitzacions dedicades a aconseguir les sumes exigides. De totes elles, la que va tenir més importància va ser l’ordre dels mercedaris.

Per obtenir els diners predicaven per pobles i ciutats i, perquè l’audiència afluixés la mosca, explicaven les desgràcies i atrocitats que patien els presos. A més, era habitual que anessin acompanyats d’algun captiu alliberat recentment per corroborar el relat i justificar les monedes que demanaven. Sembla, però, que no era un argument prou convincent perquè hi havia contrapartides pels donants. La més habitual era la celebració de misses per als difunts, però també es podia oferir assistència a la vellesa o l'enterrament al cementiri de l’ordre.

El que no és tan clar és que tot comencés amb un somni l'estiu de 1218. Segons historiadors com James William Brodman i Josep Maria Salrach, la data no quadra perquè, per començar, Jaume I només tenia 10 anys. I, a més, les primeres evidències documentals que Pere Nolasc va col·laborar amb la institució daten de la dècada de 1230. Sigui com sigui, els primers passos dels mercedaris ens donen pistes de com era la societat de l’època. La principal preocupació era la salvació de l’ànima i assegurar-se un lloc al cel. Per això molta gent rica, al final de la seva vida, abraçava fervorosament la fe. De fet, inicialment els mercedaris eren laics ben posicionats, i com que entre les regles a seguir hi havia la prohibició de fer ostentació de riquesa, es venien les seves propietats. També havien de complir un rigorós vot de castedat, que els impedia tenir cap mena de relació amb les dones. Ara bé, per damunt de tot, el més característic era el vot de redempció. Inspirats per la idea del sacrifici de Jesucrist, els mercedaris havien d’estar disposats a donar la seva vida per alliberar un captiu.

Mica en mica, l’ordre va anar guanyant importància i prestigi. Això va cridar l’atenció de Roma. Segons Salrach, a la jerarquia eclesiàstica no li feia cap gràcia la proliferació d’entitats que anessin per lliure perquè temien que això posés en dubte la seva autoritat. Les tensions entre laics i religiosos van anar creixent fins que finalment, el 1317, es va escollir un sacerdot com a mestre general de l’organització. Tot i això els mercedaris van continuar fent la seva tasca fins ben entrat el segle XVIII. Segons algunes fonts es calcula que haurien alliberat 60.000 presoners. A partir del segle XIX el món va canviar i els mercedaris es van adaptar als nous temps assistint altres tipus de gent necessitada. Missió que avui segueixen fent.

---

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Canvi de patrona

Per culpa d’unes llagostes, la Mercè va arrabassar el tron de patrona de Barcelona a Santa Eulàlia. El 1687 una terrible plaga d’aquests insectes va assolar la ciutat i els desesperats membres del Consell de Cent, que ja ho havien provat tot, van fer un vot a aquella Mare de Déu per demanar-li una ajuda amb aquest tema. Sembla que la cosa va anar bé.