El dia que el ‘Guernica’ va arribar a Espanya

L’artista malagueny l’havia pintat el 1937 per al pavelló que la Segona República tenia a l’Exposició Universal de París. Havia trobat inspiració en l’horrorós bombardeig que havia patit el poble basc de Guernica. Van morir-hi 126 civils per un atac perpetrat per avions nazis que ajudaven els colpistes de Franco a guanyar la Guerra Civil. El bàndol rebel va intentar culpar els republicans d’aquella atrocitat, però gràcies als periodistes estrangers el món va poder saber la veritat.

L’obra gegant de Picasso va causar un gran impacte entre els visitants de l’exposició parisenca i de seguida es va convertir en una al·legoria contra l’horror de la guerra. El 1939 la pintura es va enviar als EUA, on va ser exhibida per recaptar fons per als refugiats espanyols que s’havien escapat de la repressió franquista. Finalment, com altres obres del pintor, va ser dipositada al Museu d’Art Modern de Nova York.

El 1968, Franco es va voler emportar el Guernica a Espanya, però Picasso s’hi va oposar rotundament. El seu quadro no tornaria al país fins que es restablís la democràcia. Ell no ho va poder veure perquè va morir el 1973. Dos anys més tard va morir el dictador i una de les primeres coses que es va fer durant la Transició va ser contactar amb el Moma, però el museu i els hereus del pintor tenien dubtes. Comprensible. Tot i que s’han intentat edulcorar els primers anys posteriors a la dictadura, no estava gens clar que els sectors més conservadors permetessin la instauració d’un règim democràtic. L’extrema dreta duia a terme accions violentes que inestabilitzaven el camí, tant o més que altres tipus de terrorisme com el d’extrema esquerra o el de cert independentisme basc.

Per acabar de complicar les coses, el 23 de febrer de 1981 va tenir lloc l’arxiconegut intent de cop d’estat. El seu fracàs va servir perquè la nova monarquia, que en aquell moment no tothom respectava, fos percebuda com a garantia per culminar la Transició democràtica (amb el pas del temps s’ha vist que el 23-F estava ple d’ombres, però això ja és un altre tema).

Després d’allò, el país semblava que encarrilava una nova etapa i van començar els contactes diplomàtics entre Madrid i Washington per aconseguir el trasllat del ‘Guernica’. Es va arribar a un acord al juliol i es va preparar un important dispositiu de seguretat. Tothom era conscient de la transcendència d’aquella operació. L’arribada del quadro es va convertir en una veritable operació de propaganda política per enfortir la imatge internacional d’Espanya. El Govern, llavors presidit per Leopoldo Calvo-Sotelo, va declarar que era el símbol de la recuperació de les llibertats democràtiques i la reconciliació entre tots els espanyols. El ministre de Cultura, Íñigo Cavero, encara va anar més enllà afirmant que «avui torna l’últim exiliat».

El públic no va poder veure el quadro fins al 25 d’octubre, quan es va exposar al Casón del Buen Retiro per commemorar el centenari del naixement de Picasso. Tot i que el Govern s’havia omplert la boca amb declaracions grandiloqüents, no les tenia totes amb si i temia possibles atemptats contra l’obra d’art. Per això la va protegir amb un vidre antibales i els visitants havien d’accedir a la mostra passant per un arc detector de metalls.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

El 1992 es va col·locar al nou Museu Reina Sofia. Mentrestant, des d’Euskadi, es va demanar portar-lo al nou Guggenheim (obert el 1997), però a Madrid s’hi van negar argumentant que l’obra era massa fràgil. Potser hi devia influir el fet que fos la peça estrella del Reina Sofia.

---

Tan valuós que no tenia preu

Traslladar una obra d’art és molt delicat, sobretot quan es tracta de creacions excepcionals. Habitualment, les institucions contracten pòlisses d’assegurança per si hi ha alguna mena de desperfecte. No va ser el cas del ‘Guernica’. El seu valor era tan extraordinari que cap pèrit va ser capaç de posar-hi preu i va acabar viatjant sense assegurança.