Linklater, cine contra l’algoritme

Linklater (Houston, 1960) va passar per Barcelona per rebre el premi d’honor del BCN Film Fest, un certamen que es clausura amb la projecció de Hit Man, prevista per estrenar-se en sales el 7 de juny. La pel·lícula, basada en un cas real que va aparèixer en una revista de successos, relata la història d’un anodí professor de filosofia que col·labora amb la policia i acaba fent-se passar per un assassí a sou en operacions encobertes. Premissa que serveix a Linklater per portar a terme una hilarant demolició del subgènere de les pel·lícules d’assassins a sou.

"En la programació del festival de Venècia, en el qual Hit Man es va presentar per primera vegada, hi havia quatre pel·lícules sobre assassins a sou –explica el cineasta en una trobada amb periodistes–. L’única que no es prenia el tema seriosament era la nostra, que n’és una desconstrucció. És curiós que una pel·lícula tan seriosa com The killer, de David Fincher, es basi en un còmic, mentre que Hit Man es basa en una història real. L’assassí a sou és un mite de la cultura popular, no n’hi ha en la vida real, però és un gran personatge que serveix per produir bones pel·lícules. És curiós que a la gent li decebi saber que aquests assassins en realitat no existeixen; això els hauria d’alegrar, ¿no? [riu]".

A Hit Man, la vida del personatge central (interpretat amb devastadora solvència per Glen Powell) es capgira quan es deixa portar per una de les identitats falses que adopta en les seves missions. A partir d’aquí, Linklater planteja un joc entre realitat i impostura que té a veure amb un present marcat per l’omnipresència de les xarxes socials, però també per les polítiques identitàries. "Vivim en un temps en què no has de ser necessàriament qui se suposa que ets –assenyala el cineasta–. Ja sigui a través de les xarxes socials o com a resultat d’un procés personal, et pots presentar al món com algú diferent, i crec que aquesta és una idea molt interessant i que planteja moltes qüestions".

Contradiccions

Fins i tot en una comèdia com aquesta, a Linklater no li interessa tant emetre judicis, sinó més aviat obrir espais de dubte i enfrontar l’espectador a les seves contradiccions. I forma part del seu talent la capacitat de generar empatia amb una parella protagonista que no és un model de rectitud. "El cine no serveix per impartir lliçons de moralitat, sinó per explicar històries i fer-se preguntes –assegura–. D’altra banda, aquí m’interessava explorar les zones grises, dubtoses des d’un punt de vista moral i legal. I també proporcionar-li un final propi de la screwball comedy".

És un final que no revelarem però que ben pocs cineastes s’atrevirien a introduir en un producte aparentment mainstream. Sens dubte, cap intel·ligència artificial ni cap algoritme plantejarien una cosa així. Richard Linklater té algunes coses per dir al respecte: "Avui dia, l’algoritme s’ha convertit en un adversari extraordinari per als creadors. Però la indústria ha d’entendre que al final no funcionarà. Si el que busques és la norma, la mitjana, et sortirà per definició un resultat avorrit, antiartístic. D’altra banda, si ho penses, abans el cine servia per vendre crispetes al públic i ara serveix per vendre les dades del públic. És estrany".

Notícies relacionades

La gala benèfica People in Red és la Met Gala catalana

Guia per a una bona aplicació del retinol

La reflexió del director texà té interès, perquè els drets de Hit Man han sigut adquirits per Netflix, que ja va distribuir la seva anterior pel·lícula Apolo 10 ½. Una infancia espacial. "Sens dubte, el lloc ideal per veure una comèdia com aquesta és la sala de cine; és més divertida allà –assenyala–. Desgraciadament, l’experiència de veure cine a les sales ha minvat en els últims anys. Els meus primers films van estar a la cartellera sis mesos o un any, en sessions nocturnes. Avui seria una cosa impossible".

Tot i que al llarg de la seva carrera Linklater ha transitat per diversos gèneres i temàtiques, sovint és presentat com un cineasta obsessionat amb el pas del temps, percepció apuntalada per Boyhood i la trilogia d’Abans de l’alba. "No crec que el pas del temps sigui més important en el meu cine que en el d’altres directors –apunta–, perquè, de fet, el temps és la pedra angular de tot el cine. El cine és l’art de manipular el temps". Admet, això sí, que moltes de les seves pel·lícules adopten el temps com a "dispositiu d’estudi".