Bon Jovi, a la recerca del torrent de veu perdut

Però aquesta història de triomfs, o adversitats superades, es va desdoblar aviat en exploració íntima dels problemes de Jon Bon Jovi per seguir en plena forma vocal i física una vegada complerts els 60. O, dit d’una altra manera, per treure amb confiança sobre l’escenari "aquestes tornades espectaculars i potents de pop rock que només demanen que les cantin 20.000 persones en un estadi", com resumeix Bruce Springsteen en la sèrie el que és principal ganxo del grup.

"Quan Jon es va posar en contacte amb mi, em va demanar fer una espècie de retrospectiva", ens explica el director de la sèrie. "No era mala idea. Hi havia molt a explicar. A més, durant els anys, Jon havia anat guardant infinit material que ens vindria de meravella. Però, mentre anàvem preparant la sèrie, vaig començar a sentir que alguna cosa no anava bé. La seva veu no era la d’abans". Al final es va decidir a preguntar-l’hi. La seva resposta va ser, segons Chopra: "Bé, he tingut alguns problemes els dos últims anys i estic en procés de resoldre’ls. Ara assajarem tres setmanes abans de fer 15 concerts als EUA. En aquesta gira espero poder aclarir-me, saber si puc fer-ho. Però això no entraria al documental, ¿oi?". "Jon –li va contestar Chopra-, això va al documental".

De Nova Jersey al món

Al llarg de quatre episodis de metratge generós (el segon arriba als 93 minuts), Chopra ens explica la història de Bon Jovi i, sobretot, Jon Bon Jovi en dos temps diferents: un passat bastant vertiginós i un present de cavil·lació. En l’ahir, viatgem fins a Sayreville, el poble de Nova Jersey on Jon va créixer als 60 en el si d’una família de classe obrera: de pare perruquer i mare florista. No sembla el millor punt del globus per convertir-se en estrella del rock, però no gaire lluny d’allà bullia l’escena d’Asbury Park, on Springsteen i Southside Johnny es van presentar al món. "Componien música sobre els llocs on vivíem", recorda Jon al documental sobre aquella trobada reveladora que aviat li va portar a muntar Atlantic City Expressway, la primera de diverses bandes pre Bon Jovi.

Quan el 1982 va gravar la maqueta del seu hit Runaway, no ho va fer amb grup propi, sinó amb músics de sessió de Power Station, l’estudi de Manhattan on era noi dels encàrrecs. Ningú fa cas a la demo, salvant la gent de la jove emissora WAPP 103.5FM, The Apple, que l’any següent va incloure Runaway en un recopilatori de talents de l’àrea de Nova York i va aconseguir convertir-la en un petit fenomen a base de punxar-la sense parar.

El 1984, la banda formada per Jon fitxava per Mercury i quedava en mans del ferotge mànager Doc McGhee, el mateix de Mötley Crüe i Skid Row. Va ser un dels principals responsables del seu èxit, un dels millors defensors del seu metal transfigurat en pop. Sense la seva ajuda potser no haurien acabat venent més de 28 milions de còpies de Slippery when wet, disc de 1986 amb himnes irresistibles: You give love a bad name, Livin on a prayer o, digui el que digui Jeff Tweedy de Wilco, que la massacra en el seu recent llibre Un mundo en cada canción, la texana Wanted dead or alive. El teclista David Bryan reivindica en la nostra entrevista un segon disc no gaire ben rebut 7800º Fahrenheit (1985), "que he redescobert –diu– fent la sèrie i que en realitat tenia molt bones cançons; un preescalfament per a l’explosió imminent".

Festival a la Unió Soviètica

Però McGhee, a qui precedia una aura maligna, també va ficar la banda en alguna situació compromesa. El 1988, després de sis anys passejant-se pels jutjats, va ser declarat culpable d’introduir més de 18.000 quilos de marihuana de Sud-amèrica als Estats Units. I es va escapar de la presó gràcies a, entre altres coses, convertir Bon Jovi en caps de cartell d’un festival a l’antiga Unió Soviètica per promoure la pau i l’harmonia: el Moscow Music Peace Festival.

Notícies relacionades

La gala benèfica People in Red és la Met Gala catalana

Guia per a una bona aplicació del retinol

En la sèrie no s’amaguen els problemes del grup amb les drogues i l’alcohol, que convertia alguns dels seus membres en borratxos gens divertits. "Jo mai he begut abans d’un concert", assegura Tico. "Per mi, la prioritat era el concert". A aquesta afirmació, David afegeix: "Era més important el concert que la festa". L’excepció va haver de ser aquella intensa jornada de dos concerts en un sol dia a Guadalajara (Mèxic) el febrer de 1990, al final de la gira del disc New Jersey (1988). "N’hi havia uns que preparaven margarides a l’escenari", recorda Tico en el documental. "No vam parar de beure durant tot el concert de la tarda i el de la nit".

Llavors estaven esgotats físicament i, segons diu en la sèrie l’emblemàtic guitarrista Richie Sambora, "farts els uns dels altres". No gaire després, tant Richie com Jon, incapaços de fer conviure els seus egos, s’atrevien amb discos en solitari.